Setge al desaprofitament alimentari

Segons dades del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, les llars espanyoles malbaraten 26,2 milions de quilos de menjar a la setmana, una dada que convida a reflexionar sobre la necessitat i urgència de frenar un problema que afecta totes les baules de la cadena de valor agroalimentària, des que el producte es produeix o fabrica fins que arriba el consumidor. Al llarg d’aquest viatge, els productes són sotmesos a múltiples processos: es manipulen, s’envasen, es transporten, es comercialitzen... i, inevitablement, en ocasions es registren petites ineficiències o imponderables amb un impacte a gran escala més gran del que tots desitjaríem.

 ¿Com aconseguir que el 100% dels productes que es posen a la venda diàriament siguin adquirits?, ¿que cap envàs es deteriori durant el transport?, ¿que les inclemències meteorològiques no facin malbé una collita? o ¿que el consumidor aprofiti tots els aliments que compra? 

Davant aquesta realitat, el Govern treballa en una llei de prevenció de les pèrdues i el desaprofitament alimentari per mirar de reduir un problema de clar impacte econòmic, social i mediambiental. 

El text convertirà el nostre país en el tercer d’Europa a tenir una llei d’àmbit nacional per reduir el desaprofitament d’aliments, només darrere de França i Itàlia. És la primera proposta legislativa d’àmbit estatal perquè Catalunya compta ja amb una llei autonòmica, actualment en fase de desenvolupament reglamentari.

Les dues propostes legislatives, i això és molt positiu, parteixen de la base que el desaprofitament es produeix a totes les baules de la cadena i que, per tant, cal impulsar mesures correctores en cadascun d’ells i també totes dues coincideixen en el paper que la col·laboració publicoprivada presenta a l’hora d’aturar aquest problema.  

Si la legislació ajuda a evitar que tones d’aliments, i per tant la feina d’agricultors, ramaders, fabricants, transportistes, distribuïdors..., acabin al cubell de les escombraries benvinguda sigui. Ara bé, és fonamental que el marc regulatori estigui harmonitzat perquè el pitjor que podria passar-nos és que, en l’intent de frenar un problema global, ens perdem en un maremàgnum normatiu, carregat de sobrecostos, amb regles diferents a Europa, Espanya i les autonomies. 

Ja el 2012, quan ni la consciència social sobre el desaprofitament ni l’activitat legislativa eren la que hi ha avui dia, el gran consum es va embarcar de manera voluntària en el projecte ‘L’alimentació no té desperdici’. Aquesta iniciativa, coordinada per AECOC i pionera a Europa, treballa en la prevenció, redistribució o reaprofitament dels productes que queden fora del circuit comercial i sensibilització ciutadana. En el dia d’avui aplega més de 700 companyies que, des d’un model de col·laboració, ha aconseguit reduir d’un 1,78% el 2013 a un 0,70% del total comercialitzat el percentatge d’aliments que no s’aconsegueix aprofitar. Un exemple de la necessitat d’unir esforços per impulsar una cadena agroalimentària més eficient, sostenible i competitiva. 

L’actual desaprofitament alimentari, que es produeix al llarg de tota la cadena de valor, és insostenible des de tots els punts de vista. Com a consumidors podem a casa nostracontribuir de manera relativament fàcil a reduir-lo. Per a això, la planificació del menú i de les compres és essencial. Si comprem el que necessitem, en la freqüència i en les quantitats adequades, evitarem llençar aliments a les escombraries.

Per a una correcta planificació és important revisar la nevera i el rebost, i entendre i tenir en compte les dates de caducitat i de consum preferent. També, conservar adequadament els aliments (els frescos i els cuinats) i, si fos necessari, congelar-los perquè puguin ser consumits posteriorment.

Les restes de l’excés d’aliments cuinats es poden aprofitar per a altres preparacions. Per exemple, plats amb verdures i llegums poden transformar-se en caldos i cremes, els guisats de carns o peix poden ser utilitzats per a canelons, lasanyes, entrepans, etc. I com que la innovació també ha d’entrar a les nostres cuines, una altra estratègia és reaprofitar les pells d’algunes hortalisses (patata, pastanaga o albergínia), per exemple, com a xips fetes al forn. Així mateix, evitar el desaprofitament pot ser una bona raó per buscar, aprendre i recuperar tècniques, coneixements i receptes per conservar aliments per fermentació, confitats o deshidratats. 

En el moment de la compra, podem igualment contribuir a la reducció del desaprofitament si valorem i adquirim productes que, fins i tot sent perfectament comestibles, presenten un aspecte imperfecte. No oblidem tampoc que comprar de proximitat, a més de reduir l’impacte mediambiental, és una manera de recolzar els pagesos locals. I més encara, si vas a un restaurant i et sobra menjar, emporta-te’l sense complexos a casa. 

Ara que s’acosten les festes de Nadal, que solen comportar un excés de menjar, pot ser un molt bon moment per posar en pràctica aquests consells i, particularment, per aguditzar l’enginy a reutilitzar en nous plats els excedents. Si la imaginació no hi ajuda, sempre es pot acudir a les experiències de la gent gran, veritables artistes a l’hora de reaprofitar els aliments que han sobrat en un àpat. No fa tants anys, els grans ens deien que no es podien llençar els aliments perquè molta gent passava necessitats. Això continua sent veritat, i a més ara es pot afegir que el nostre planeta també necessita que el cuidem. 

El desaprofitament d’aliments forma part de la nostra cultura alimentària. Des dels anys 60 fins avui una resposta parcial ha arribat connectant bancs d’aliments amb excedents alimentaris i necessitat social. Amb la Covid-19 la demanda de la xarxa Europea de Bancs d’Aliments ha superat el 35%, portant-los al límit de la seva capacitat operativa i revifant el qüestionament de la seva raó de ser. Sabem que el seu impacte és pal·liatiu a curt termini, ja que els bancs van néixer com a resposta espontània ciutadana. Coneixem també els efectes controvertits d’aquest tipus d’ajudes en termes d’autonomia i dignitat en les persones receptores d’ajuda.  

Diu Carolyn Steele que com produïm, cuinem i valorem els aliments és alhora substància i metàfora de com organitzem les nostres vides. Aquest format de redistribució alimentària té limitacions si volem construir societats més justes i més inclusives. La mateixa FAO proposa una reorganització del sistema agroalimentari, des de la granja i l’hort fins a la taula. La redistribució d’excedents no és suficient i aprofitar les disrupcions associades a la digitalització és una via a explorar. Per aquesta raó, des de l’Institut d’Innovació Social d’Esade ens preguntàvem què podem aprendre de l’economia digital per reinventar els bancs d’aliments i convertir-los en agents necessaris d’aquesta transformació. El pas «del magatzem a la plataforma», que dona nom al nostre recent informe, ens permet presentar eines digitals que permeten, com a mínim, optimitzar els recursos i les capacitats actuals. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Si traslladem les dinàmiques d’intermediació del model actual dels bancs d’aliments a un model de plataforma –entesa com un espai que facilita les connexions entre necessitats i solucions– aquestes entitats poden avançar encara més cap a l’economia circular. La clau està en la governança d’aquestes plataformes de col·laboració i aquí els bancs d’aliments compten amb xarxes que permeten mobilitzar recursos, i identificar necessitats. L’orientació al bé comú i l’acció altruista són actius clau d’aquest procés.  

Existeixen iniciatives a nivell internacional que ens donen pistes sobre com democratitzar el consum agroecològic, connectant productors i consumidors i com enfortir xarxes de solidaritat veïnal, on el focus d’atenció es desplaça de l’assistència social a la col·laboració en la reducció d’impactes ambientals. Aquests nous enfocaments més comunitaris i menys desiguals permeten transformar els bancs d’aliments en potents espais d’intercanvi i ajuda mútua. Si la revolució digital ha vingut per quedar-se, que ens serveixi també per substituir lògiques assistencialistes per altres d’empoderadores i encara més comunitàries.