Tractat dels Pirineus: Catalunya dividida | + Història

En realitat no cal anar tan lluny. A Europa també ha passat, tal com es va poder comprovar a l’article dedicat a Bielorússia. I succeiria el mateix si ens fixéssim en Polònia, Escandinàvia, les repúbliques bàltiques, els Balcans... i també en els casos d’Espanya i França. El novembre de 1659, van acordar establir la seva frontera al Pirineu i, per tant, el nord de Catalunya va passar a mans gal·les. Només hi havia un petit detall: no es va comunicar als afectats.

Tot va començar quatre dècades abans, quan el 1618 va esclatar la guerra dels trenta anys. En realitat, no va ser un sol conflicte armat constant, sinó diferents enfrontaments entre cases reials que intentaven imposar la seva hegemonia a Europa. La religió actuava com a catalitzador, perquè els bàndols enfrontats es reunien entorn del catolicisme i el protestantisme.

En els primers anys l’acció es va centrar a les actuals Txèquia, Dinamarca i Suècia, per després passar al Bàltic. Una altra de les zones involucrades va ser la protestant Províncies Unides dels Països Baixos, que no reconeixien l’autoritat de la casa reial espanyola dels Àustria (catòlics) i actuaven com a república. Felip III va intentar recuperar el control d’aquells territoris però no ho va aconseguir. Una de les raons que ho expliquen és que França, amb el famós cardenal Richelieu actuant com a primer ministre de Lluís XIII, es va immiscir en els assumptes espanyols per debilitar la seva posició i aconseguir els seus dominis.

Una de les maniobres franceses més sonades va consistir a recolzar els catalans durant la Revolta dels Segadors, un episodi que ja explicarem amb detall en una altra ocasió. Richelieu els va garantir protecció i s’ho van creure. Com a resposta, el 1648 la Corona espanyola es va implicar en la guerra de religió francesa per desestabilitzar els veïns.

En aquells moments Europa estava exhausta i es va firmar la pau de Westfàlia. Era el final de la guerra dels trenta anys. Entre moltes altres conseqüències, va suposar el naixement de nous països com Suïssa (tot i que encara no amb les fronteres actuals) i la independència de les províncies neerlandeses. Espanya, per tant, en sortia perjudicada i va decidir continuar lluitant en una guerra oberta contra França, que, a més, es va aliar amb Anglaterra, que pretenia una part de Flandes. Les hostilitats van durar 10 anys fins que el 1658 la Corona espanyola va caure derrotada a Dunkerque. Llavors va haver de negociar un acord que seria conegut com el tractat dels Pirineus, perquè atenia a la demanda francesa d’aconseguir el control del Conflent, el Capcir, el Roselló i mitja Cerdanya. La teoria política de l’època defensava l’existència d’unes fronteres «naturals», que servien per delimitar els estats. Des de París, quan es mirava al sud, es creia que aquest era el paper que havia de jugar la serralada pirinenca.

Sobre el paper, els gals es comprometien a respectar les institucions pròpies dels territoris annexionats. Un any més tard, però, les va dissoldre sense contemplacions i va començar un procés d’assimilació cultural per homogeneïtzar tot França, cosa que va fer desaparèixer la llengua pròpia de la Catalunya Nord. De la mateixa forma que es va fer en altres regions com la Bretanya amb el bretó. Tot i que pràcticament ho van aconseguir, no han desaparegut del tot malgrat el pas dels segles.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

La negociació entre França i Espanya es va portar en secret i sense consultar les Corts Catalanes, contravenint les lleis de l’època. Els habitants de les regions annexionades no ho van saber fins que l’Administració francesa es va desplegar el 1660; però és que oficialment no es va comunicar l’existència del tractat fins al 1702. Ja se sap que quan les potències vencedores prenen decisions, poc importa el que en pensin els afectats.

---

Domini espanyol

El Tractat va tenir un especial efecte per a Llívia, que en teoria hauria de ser francesa però que continua sota domini espanyol perquè en el text només es parlava de pobles i aquest municipi tenia el títol de vila des del 1528. En moments complicats això ha afectat la vida de Llívia, per exemple amb les restriccions de mobilitat internacional de la pandèmia.