Tenir cura dels que curen | + Història

Durant la pandèmia hem tingut una mena d’epifania col·lectiva. Molts vam descobrir l’esforç i el patiment del personal sanitari. I vinga sortir als balcons per aplaudir cada vespre a les vuit. “D’aquesta en sortirem millors” deien els idealistes... doncs serà que no. Fa mesos que els balcons han emmudit i les condicions del sector de la salut han empitjorat perquè, a més del desgast previ a la pandèmia, ara cal sumari-h l’esgotament provocat per tot el que han viscut. Pocs dies enrere aquest mateix diari explicava que hi ha un 37% de metges amb crisi de salut mental. I segons dades de Metges de Catalunya, el 70% dels seus afiliats aquest estiu presentaven símptomes de “burnout” i de cansament emocional.

Tot plegat evidencia, una vegada més, que la societat compta amb els metges però que els metges no poden comptar amb la societat. Ho saben ara i ho sabien fa 125 anys quan van començar a organitzar els col·legis professionals. La creació d’aquells organismes, a les darreries del segle XIX -el de Barcelona es va fundar el 1894- tenia una doble finalitat. D’una banda controlar l’intrusisme professional i de l’altra regularitzar els honoraris, cosa que interessava especialment a l’estat per millorar el sistema de tributació dels facultatius.

Tot i que alguns professionals inicialment van ser reticents a la col·legialització, de seguida va tenir una molt bona acollida per la majoria. A més, després de molts debats, el 1917 es va fer obligatori donar-se d’alta al col·legi.

Ara bé, amb el funcionament d’aquells organismes els problemes de la professió no van desaparèixer. El 1919 durant el Tercer Congrés de Metges de Llengua Catalana, Joaquim Abelló Roset i Ramon Pla Armengol van promoure la creació del Sindicat de Metges (SMC). A la seva reunió fundacional, el març de 1920, hi van participar 500 professionals procedents de tots els racons del país. Era evident que entre els facultatius hi havia inquietud.

El seu primer president va ser el metge de l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona Hermenegild Puig Sais. La junta directiva del SMC de seguida va deixar clar que era una formació sense vincles amb altres organitzacions sindicals ja existents, ni tampoc es volia arrenglerar amb cap formació política. Així mateix es va remarcar que no es pretenia competir amb les funcions dels col·legis. Així doncs, què feien? Doncs crear les eines per ajudar als professionals que tinguessin dificultats i assegurar-los estabilitat econòmica al jubilar-se. Per això van fundar la Caixa de Previsió i Crèdit, la Caixa de Beneficència i la Caixa d’Atur forçós. Malauradament no van tenir massa temps de posar en marxa la totalitat dels seus projectes perquè el 1923 va començar la dictadura de Primo de Rivera i les organitzacions sindicals van ser prohibides.

Va caldre esperar fins a la proclamació de la Segona República de 1931 perquè les associacions professionals de metges poguessin funcionar amb llibertat. El col·legis provincials es van fusionar en un sol organisme d’àmbit català que va estrènyer la cooperació amb el Sindicat.

A l’esclatar la guerra, la suposada posició benestant dels metges de localitats petites va fer que la violència revolucionària sovint els identifiqués com elements burgesos i fossin perseguits i assassinats. De la mateixa manera els que a partir de 1939 van preferir quedar-se i viure sota el nou règim feixista, van ser depurats. Alguns van ser inhabilitats per la seva significació política. A més el col·legi va quedar sota el control dels franquistes, que van eliminar el SMC per crear l’Agrupación Provincial Sindical de Médicos.

Però la memòria és tossuda i el 1984 va recuperar-se el sindicat. El país i la professió havien canviat molt des de 1920 però és evident que entitats d’aquesta mena són imprescindibles per recordar-nos que també cal tenir cura dels que curen.

 

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Metges de Llengua Catalana

El primer president del SMC fou el metge Hermenegild Puig Sais. Nascut a Albons el 1860, va estudiar medicina a Barcelona. Va exercir al Prat de Llobregat, a l’Hospital de la Santa Creu i a l'Hospital del Sagrat Cor. A més va formar part de diverses associacions professionals i fou el vicepresident de l'Associació General de Metges de Llengua Catalana.