Deu títols per entendre el repte de Polònia i Hongria per a la cohesió de la UE

¿Com s’ha arribat fins aquí? En les peripècies històriques dels estats de l’Europa central i oriental, a partir del final de la Segona Guerra Mundial, es troben algunes de les raons del dissens. I el progrés de la idea d’Europa sorgida del Tractat de Roma (1957) s’explica en gran mesura pel compromís dels socis de la UE de no sotmetre a revisió els pilars fonamentals de l’organització, segons la conclusió a la qual va arribar Eric Hobsbawm en un article publicat a ‘ForeignPolicy’ el setembre-octubre de 2004, recollit a ‘Guerra y paz en el siglo XXI’ (Crítica, 2006).

El gran historiador deia que a la UE no té cabuda el revisionisme, que «per la seva vaguetat i per la falta de contingut programàtic» és capaç d’aconseguir «un suport potencialment universal dins de la seva pròpia comunitat». Aquesta idea la desenvolupa Hobsbawm a ‘Nacions i nacionalisme des de 1780’ (Universitat de València, 2011) i serveix per comprendre què motiva darrere del pamflet ‘Du Brexit au Polexit: Manifeste en faveur de la sortie de la Pologne de l’Union Européenne’, difós aquest any per un grup d’estudiants polonesos que presenten el grup de Visegrád com l’eina adequada «per al ressorgir de la cultura europea». Un punt de vista que defuig una altra realitat: la crisi polonesa no té a veure només amb la política de les emocions, sinó amb la lluita pel poder al si del PiS, el partit ultra que sosté el Govern.

Anders Aslund, un experimentat analista dels comportaments polítics a l’Europa de l’Est arran de la caiguda dels règims comunistes, conclou a ‘How capitalism was built: the transformation of Central and Eastern Europe, Russia, the Caucasus and Central Asia’ (Cambridge University Press, 2013): «La construcció de la democràcia i l’establiment de l’Estat de dret va ser molt menys exitós» que el canvi econòmic. El general francès Gilles Gallet arriba a la mateixa idea quan escriu a ‘La Pologne a Europe: place, identité et histoire’ (L’Harmattan, 2020): «El seu comportament de vegades pot molestar». Una forma continguda de posar en relleu les dificultats de Polònia per encaixar a la UE.

Notícies relacionades

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

‘Batch dressing’: 6 trucs per organitzar el teu armari amb tots els ‘looks’ de la setmana

Dos autors clàssics donen peu a una profunda reflexió sobre les conductes de Polònia i Hongria, malgrat els anys que separen dos dels seus títols més citats. Es tracta de l’hongarès nacionalitzat francès François Fetjö i la seva ‘Historia de las democracias populares’ (Martínez Roca, 1971), il·localitzable avui, i de l’anglo-nord-americà Tony Judt i la seva monumental ‘Postguerra’ (Taurus, 2006). Tots dos serveixen per remarcar algunes paradoxes del transcurs polític i social en els dos països, que inclou la pervivència a través del temps d’un corrent ultranacionalista i sectari molt present, per cert, als territoris corresponents a l’antiga Alemanya oriental. 'La Europa del Este de 1945 a nuestros días', de Ricardo M. Martín de la Cuadra i Guillermo Á. Pérez Sánchez (Síntesis, 1995) i ‘Crisis y cambio en la Europa del Este’, de Carlos Taibo (Alianza, 1995), des d’enfocaments diferents, aporten també dades essencials per comprendre el present.

L’editorial Presse Universitaire François Rabelais va publicar el 2004 els treballs d’un col·loqui celebrat a la Universitat de Tours l’any anterior, sota la direcció del professor Gabriel Poulalion, titulat ‘L’ouverture de l’Europe vers l’Est’. En el moment de la gran ampliació cap a l’espai econòmic que un dia va tutelar la Unió Soviètica, un dels participants, Claude Mathieu, va afirmar a la seva ponència: «És un fet que la UE ampliada té molt poques possibilitats de formar un conjunt homogeni fins a un futur llunyà». Es podria dir que tenia raó i que encara la té.