Els volcans i les religions

Se sol dir que els romans van copiar les seves divinitats dels grecs i, amb certa lleugeresa, es fan equivalències entre uns i d’altres, com si fossin la mateixa cosa. Aquesta assimilació no és del tot exacta. Més aviat, els romans van incorporar part dels mites i creences dels hel·lens, però mai va ser un simple copiar i enganxar. En el cas que ens ocupa, el Vulcà romà tenia semblances amb l’Hefest grec. Aquest era un déu hàbil amb la forja i tant podia crear les joies més enlluernadores com les armes més resistents i mortíferes. Els grecs creien que tenia el seu taller a les entranyes dels volcans. Mentrestant, a l’altre costat del món, els volcans eren casa d’altres divinitats.

Sense cap dubte, un dels volcans més famosos del món és el Kilauea de Hawaii. Per als autòctons és la llar de Pele, deessa del foc, els llamps i els volcans, però també de la dansa i de la violència. Segons la mitologia de la zona, era originària de Tahití, d’on hauria marxat perquè sempre es barallava amb la seva germana, la deessa de l’aigua, Namaka.

Aquest tipus de metàfores i interpretacions divines són habituals a tot arreu on hi ha activitat volcànica. Un dels llocs on més s’ha estudiat aquest fenomen és al sud-est asiàtic. Allà els regnes l’utilitzaven per legitimar el seu poder, ja que el sobirà es presentava com l’únic capaç d’actuar com a mediador entre el diví i el món terrenal. Part d’aquest tipus de creences han perdurat en el temps. Al centre de l’illa de Java hi ha el Merapi, un dels més actius del món. La lava sempre ha seguit el mateix recorregut i això va generar la llegenda que el rei Senotapi, del regne de Mataram, havia pactat amb els esperits del volcà la protecció d’aquell territori; arran d’això, cada any es fan ofrenes per renovar el pacte. El 1994, no obstant, per primera vegada la lava es va acostar al palau des d’on s’oficiava el cerimonial i la població ho va interpretar com una advertència dels esperits per mostrar el seu disgust amb els governants. I és que, igual com l’autoritat intenta reforçar el seu rol amb l’argument del control dels fenòmens naturals, si aquests produeixen danys poden acabar convertint-se en detonants de revoltes, ja que són rebuts com la prova definitiva del mal fer dels governants.

La construcció religiosa i simbòlica al voltant de fenòmens com l’activitat volcànica es basa en l’observació de l’entorn i això ha donat peu a històries de tot tipus. A Mèxic, per exemple, el perfil sinuós de dos volcans pròxims inspiren una llegenda d’amor etern. Segons la tradició, Iztaccíhuatl és el cos de la filla del cabdill morta de pena al creure que el seu promès havia perdut la vida en una batalla. Quan el noi, de nom Popocatépetl, va tornar sa i estalvi la va enterrar amb un gran túmul i va prometre vetllar-la per sempre. Des d’aleshores han continuat junts i el pas del temps els ha convertit en volcans coberts de neu.

Ningú dubta que la ciència ens ajuda a entendre moltes coses i a acabar amb supersticions absurdes, però els mites, les llegendes i les històries continuaran passant de generació en generació perquè ens fan sentir més a gust en aquest món imprevisible en el qual vivim.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Islàndia, l’Eldjá i el cristianisme

No només al Pacífic hi ha històries de volcans i religió. A Islàndia, algunes veus defensen que l’erupció de l’Eldjá fa mil anys va incentivar la conversió del país al cristianisme. D’altres, no obstant, diuen que per més que els volcans tinguin molta presència en la cultura popular islandesa, la cronologia no encaixa prou com per atribuir-li tanta responsabilitat.