Levi Orta «Si no hi ha una utopia, no s’entén el sacrifici»

L’artista ha de ser sempre una font de pensament crític, un dissident de la narrativa oficialista.

¿Per això va renunciar a la seva credencial oficial d’artista?

Va ser en resposta al que va passar el gener passat, quan van detenir un grup d’artistes que s’havien concentrat davant el Ministeri de Cultura després de la gran manifestació de novembre. En aquell moment, Luis Manuel Otero estava fent la seva primera vaga de fam i la va deixar per incorporar-se a la protesta.

-¿Li va contestar el ministeri?

No, suposo que perquè la carta la vaig enviar abans de les protestes de juliol. Molts col·legues artistes també van renunciar a les seves credencials després de l’11-J i a la meitat els van empresonar els van acusar d’estar finançats pel govern dels Estats Units i la CIA.

¿Llavors vostè continua sent un artista del règim?

¿És que hi ha res que estigui fora del règim? Cuba, com a sistema institucional, ho controla tot i el que queda fora és exclòs.

¿Per això viu a Catalunya?

No. ¡Jo a Cuba estava d’allò més bé! Però de vegades t’enamores de la gent [es refereix a la seva parella, l’artista Núria Güell]. Fa tres anys que no vaig a Cuba. Però si hagués sigut allà l’11-J, també m’haurien empresonat.

¿Els artistes van ser la punta de llança de l’11-J?

-Per mi, sí. El Govern es va adonar que els que fan art contemporani a Cuba pensaven massa lliurement i tenien molt poder. Per això ara intenten desacreditar la tradició de la ‘performance’, l’art activista, l’art polític...

¿Dedicar-se al cub de Rubik és una manera de desconnectar?

D’alguna manera, sí. Si els que fem art polític som el dimoni i estem pagats per la CIA, si no puc dir res ideològicament coherent, si l’únic que em deixen és moure formes i colors... Això és el cub de Rubik.

Sembla una opció inofensiva, però no ho és.

Tot i que em limitin a moure formes i colors, puc transformar-lo per continuar creant pensament crític. He renunciat a ser artista a Cuba, però, com deia Duchamp sobre els escacs, amb el cub de Rubik continuo imaginant moviments possibles.

-¿Com?

Vaig estudiar els resultats de Cuba en les competicions oficials, em vaig entrenar i ara soc qui té més rècords nacionals.

-Vuit.

Hi ha gent que no s’ho creu, però és veritat. Pot ser que m’hagin expulsat d’una tradició de la cultura, però s’hauran d’aguantar i acceptar-me per aquesta. El proper rècord el dedicaré a Hamlet Lavastida, que està pres. Em sento molt en deute amb ell.

¿Per què?

Vinc de família comunista i vaig defensar, junt amb ell i d’altres, la posició de l’esquerra. Però sento vergonya del que ha passat a Cuba. 

-La seva posició no és gens fàcil.

Tampoc estic d’acord amb els cubans que van anar al Consolat de Cuba a Barcelona a cridar «¡comunistes singaos!», que és com dir fills de puta. El meu pare és comunista i no ho és.

¿Quina és la seva relació amb la revolució cubana del 59?

Hi tinc una relació d’amor-odi. La revolució va obtenir assoliments reals, els líders et feien il·lusionar, però després es van trair a ells mateixos. Els americans fa molt temps que han guanyat perquè han aconseguit que Cuba abandoni el seu somni d’aconseguir una utopia socialista i comunista per fer un capitalisme d’Estat.

¿Per què l’esclat es produeix aquest estiu?

Durant molt temps a Cuba es va acceptar sacrificar-se per aconseguir una utopia, però ja no hi ha cap utopia, només l’objectiu de mantenir els negocis del capitalisme estatal. I si no hi ha una utopia, no val el sacrifici. A Cuba, la gent ja no entén per què s’ha de sacrificar.

¿Quin paper ha jugat l’esquerra fora de Cuba?

L’11-J no es va arribar a enderrocar el Govern per la falta de suport de l’esquerra internacional. I, per mi, ser d’esquerres és recolzar la gent, tot i que s’equivoquin. Com a cubà tampoc entenc per què l’esquerra llatinoamericana no es va solidaritzar amb el dret a decidir del poble català, tot i que no estiguessin d’acord amb la independència.

-¿Com es posiciona vostè? 

Com a artista, tot el que sigui crear una nació de nou i fer les coses d’una altra manera em sona seductor. És com els inicis de la utopia de la revolució cubana.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Queda alguna cosa de la revolució?

-Sí, nosaltres. Això que deia Che Guevara de construir l’«home nou» va fracassar en la teoria, però sí que hi ha un home nou a Cuba: els artistes i la gent corrent que volem un canvi. Nosaltres som aquest home nou, senzillament no som com l’havien imaginat.