300 (i uns quants més)

Fa uns dies explicàvem com els atenesos havien enviat cap a casa els perses després de guanyar-los a Marató. Però si un és emperador, no es deixa acoquinar a la primera, i Darius I va començar a preparar un nou exèrcit per venjar la derrota. No hi va ser a temps perquè va morir abans. El seu fill, Xerxes, va heretar el tron i les ganes d’acabar amb els grecs.

Encara ara els historiadors no tenen clar quants soldats va mobilitzar, però els darrers estudis parlen d’uns 200.000 homes. Sí, un barbaritat, però és que els perses no volien tornar a fer el ridícul com a Marató.

Mentrestant les ciutats gregues van formar una aliança que va reunir uns 7.000 efectius. Es van repartir la feina: els atenesos van salpar per combatre al mar i els espartans van liderar el contingent terrestre, que va anar a aturar l’enemic a les Termòpiles.

Aquell era un enclavament geoestratègic de vital importància perquè era l’únic pas que aleshores hi havia des del nord per avançar cap al sud de Grècia. Ara la zona ha canviat, però fa 2500 anys era un pas estret que podia ser bloquejat amb certa facilitat per un exèrcit no massa nombrós. I allà es van col·locar els homes enviats des de diferents polis, liderats per 300 espartans, que són els que s’acabarien emportant la fama en tota aquesta història.

Els perses van passar-se quatre dies esperant que els grecs s’espantessin al veure el seu gigantesc exèrcit i es rendissin, però com que no abandonaven, a la cinquena jornada van iniciar l’atac. Però, per més soldats que Xerxes enviava al xoc, l’agressió era repel·lida. Finalment, al cap de dos dies, un traïdor grec va indicar un camí als perses per on superar la resistència hel·lena. Xerxes va envoltar-los i una part dels grecs va iniciar la retirada. En l’imaginari popular ha quedat la idea que els únics que van voler resistir van ser els espartans. Tant la novel·la gràfica '300', de Frank Miller, com la adaptació cinematogràfica de Zack Snyder -ambdues de fantàstica factura però plenes d’imprecisions històriques- han ajudat a perpetuar aquest relat.

El que va passar realment segueix sent motiu de discussió entre els estudiosos. Efectivament els espartans, liderats per Leònides, es van quedar. Però no van ser els únics. També hi havia soldats d’altres polis. El dubte és si aquella actitud era només un acte d’heroisme i honor o buscava algun objectiu. Tot fa pensar que Leònides va voler oferir resistència per endarrerir l’avenç persa i donar temps als altres grecs a resguardar-se. De no haver-los plantat cara, la cavalleria de Xerxes els hauria massacrat a camp obert.

Sabedors que els esperava una mort segura, Leònides i els seus homes es llançaren contra un exèrcit dels 10.000 perses amb una sola missió: matar tants enemics com fos possible abans de perdre la vida. Primer van lluitar amb llances i, quan se’ls van trencar, van continuar combatent cos a cos amb espases curtes. Segons explica l’historiador grec Herodot, Leònides va ser abatut per les fletxes dels arquers. Els espartans van intentar recuperar el cadàver del seu líder per retre-li honors, però els perses se’n van apropiar. Xerxes va ordenar decapitar i crucificar el cos sense vida com un últim acte d’humiliació al derrotat. Pràcticament tots els combatents grecs van acabar morint.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Aquesta vegada semblava que els perses per fi es farien amos i senyors de la península hel·lena, però els grecs encara no havien dit l’última paraula. Refugiats a Corint i amb la flota intacta, van enfrontar-se i derrotar les tropes de Xerxes per terra i mar a les batalles de Salamina, Platea i Sicília.

A partir d’aquell moment va començar l’hegemonia hel·lena i també el procés de mitificació de la Batalla de les Termòpiles, una derrota que pels grecs era més grandiosa que cap victòria.