El cos per competir, no per exhibir-lo

Aquests dies Tòquio ha sigut l’escenari d’un cas interessant que potser marcarà un abans i un després. Mentre el món estava pendent de la situació de Simone Biles i el duel per la medalla d’or entre russes i americanes, va passar desapercebuda la decisió de l’equip alemany de saltar al tapís amb un uniforme de cos sencer, que va estrenar fa dos mesos en el campionat europeu celebrat a Basilea.

La raó que les alemanyes es presentessin vestides d’aquesta manera tan poc usual per a les gimnastes la va explicar l’atleta Sarah Voss en unes declaracions a l’agència Reuters: busquen la millor comoditat per a la pràctica esportiva i també trobar-se més segures davant el públic. Voss i les seves companyes van demanar portar aquest uniforme per deixar clar que eren elles les que decidien quina era la millor roba per obtenir uns bons resultats en la competició. S’assembla bastant al que va passar fa 100 anys.

Fa una mica més d’un segle, les gimnastes van haver de fer front a moltes reticències per poder competir amb la roba que consideraven òptima per fer les seves rutines. Tot i que no va ser una disciplina reconeguda oficialment fins als Jocs de 1928 a Amsterdam, en les edicions anteriors es van organitzar proves d’exhibició. Van començar a la cita de Londres de 1908, però més que les evolucions de les atletes, el que va cridar més l’atenció de la premsa va ser l’uniforme de determinats equips, sobretot el de les daneses, que anaven descalces, amb un vestit blanc i mitges de color marró clar. Als ulls del públic semblava que portaven les cames despullades, tot un atreviment per a l’època.

Quatre anys després van ser les finlandeses les que es van convertir en objecte de totes les mirades per l’uniforme: un vestit ample de màniga curta i faldilla a l’altura del genoll. Res més. No portaven ni mitges ni calçat. Presentar-se així davant el públic era molt agosarat perquè xocava amb la mentalitat d’aquell temps, en què una dona per preservar el seu honor havia d’evitar exposar el seu cos públicament. De fet, hi havia molts estats que no deixaven que les dones practiquessin esports com la gimnàstica o la natació per aquesta raó. En canvi, els països escandinaus eren més avançats en aquest tema i reclamaven poder fer esport i amb la roba més adequada per a cada pràctica.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Amb el pas dels anys la situació va canviar fins al punt que a l’hora de reglamentar els uniformes cada vegada es va anar tendint a promoure dissenys més i més petits. No va ser fins al 2012 que els organismes internacionals de la gimnàstica van autoritzar poder competir amb les cames cobertes. Aquesta mesura es va adoptar pensant sobretot en els països on, per raons religioses, les dones no poden mostrar determinades parts de la seva anatomia. La decisió de l’equip alemany de fer servir un vestuari de cos sencer torna a centrar el debat en la qüestió fonamental: el confort de les competidores, sense pensar en lectures morals o sexualitzants.

La gimnàstica no ha sigut l’únic esport que ha plantat cara a l’uniforme imposat. Poc abans dels Jocs Olímpics de Tòquio, la Federació Europea d’Handbol va multar amb 1.764 euros la selecció noruega femenina d’handbol platja perquè en el campionat d’Europa celebrat a Bulgària van substituir la part inferior del biquini per uns pantalons curts que trobaven més còmodes. Era un model similar al dels homes, que no estan obligats a portar roba ajustada. Les autoritats noruegues de seguida van recolzar la decisió de les jugadores. Tal com va declarar el ministre de Cultura, Esports i Igualtat, Abid Raja, no té cap sentit que la meitat dels atletes s’hagin de vestir seguint convencions de gènere i no per les necessitats de l’esport.