L’escenari no és lloc per a Tyrannosaurus Rex

El canvi a què aspiren és, sens dubte, radical. Més enllà de posar en contacte un públic jove amb les noves creacions, pretenen contribuir a erradicar l’autoritarisme, el personalisme, l’elitisme i la precarietat de les arts vives per fer-les més responsables, horitzontals, inclusives i sostenibles. I tot això sense perdre el sentit de l’humor.

Madurada en un context feminista, anticolonial, antiracista i antifeixista, la seva mirada va obrir el debat tot just arrencar el Festival Grec. L’espectacle inaugural, ‘Carrer Robadors’, celebrat com una mostra d’inclusivitat per comptar entre el repartiment amb actors catalans d’origen àrab, ha sigut per ells «una oportunitat perduda» perquè l’obra continua partint d’un enfocament occidental blanc sobre la immigració procedent del nord de l’Àfrica.

A Novaveu no hi ha persones racialitzades i assumeixen que el seu discurs parteix dels seus «privilegis», però tot i així, el muntatge els va incomodar: «Nosaltres no tenim la veritat de res, però diem el que sentim», asseguren amb una sola veu.

Malgrat la seva decisió de cancel·lar una col·laboració amb el Grec relacionada amb aquest espectacle, consideren que «el fet que sorgeixin aquestes controvèrsies dona valor al festival» i està en línia «amb un cert esperit barceloní que consisteix a generar debats per enriquir-se amb diferents enfocaments i perspectives».

Un canal propi

Convençuts que el «tap generacional» dels mitjans de comunicació no deixa espai als punts de vista dels joves, Novaveu necessitava un canal propi. ¿Twich, TikTok, Instagram, Youtube? No: un fanzín de paper.

Els mil·lennistes i la generació zeta també estan farts d’estudiar, treballar, relacionar-se i entretenir-se a través de les pantalles. Tot i que no renuncien a les xarxes socials, aquests joves han vist en el format de revista barata (més propi de la contracultura de la segona meitat del segle XX que del segle XXI) un espai que els permet pensar amb més assossec, perspectiva i llibertat.

El primer número de ‘Fila Zero’, de periodicitat semestral, va sortir el novembre passat i ja va fer parlar per les seves anàlisis, les seves seccions lúdiques (com un horòscop que vincula cada signe amb una companyia) i, sobretot, per les parts més satíriques. Entre aquestes destaca l’apartat ‘Jurassic Park’, que descriu l’anatomia dels «dinosaures de la cultura», personatges que porten dècades instal·lats en les institucions.

En el segon número, publicat a l’abril, van anar un pas més enllà i van posar nom i cognoms a aquests «dinosaures», tot i que distingint entre «espècies protegides» i directament «fòssils», amb una manera d’actuar que ha quedat «definitivament caducada».

Entre les espècies a salvar, per cert, figura Magda Puyo, que mesos després va dimitir com a directora de l’Institut del Teatre després de la revelació dels casos d’assetjament sexual i abús de poder en la institució.

Ultradinosaures de 30 anys

«Sempre que utilitzem la paraula dinosaures és en to de sàtira, no pretenem ofendre sinó donar un toc d’atenció –adverteixen–. No es tracta tant d’una qüestió d’edat com d’actitud, de com et renoves i escoltes les noves generacions. Hi ha gent de 30 anys que són ultradinosaures».

De fet, el ‘pare’ de Novaveu és Jordi Bordes, el veterà periodista cultural i impulsor de la plataforma de crítics Recomana.cat, que trobava a faltar una veu i una mirada jove cap a les arts escèniques.

 «Tenim moltes ganes que les coses canviïn i que institucions que tenen un mandat caducat es renovin –afirmen aquests joves–. Si Andrea Ros [l’actriu que va denunciar Lluís Pasqual per maltractar-la psicològicament] no s’hagués plantat, el Lliure continuaria sent un teatre apalancat i poc segur per a les treballadores».

A Novaveu consideren que el teatre i la crítica s’associen massa a un àmbit molt acadèmic: «Hi ha mil tipus de teatre i totes les opinions i maneres de rebre’l són vàlides. Cal acabar amb l’estigma que anar al teatre és una cosa seriosa i intel·lectual; també és un acte lúdic i social». En aquest sentit, apunten als teatres públics perquè posin les entrades el més barates possibles.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

I tot i que no exclouen la crítica docta, plena de referències, sí que reivindiquen el factor emocional i la responsabilitat de les arts vives en la transformació de la societat: «Estem deixant de parlar d’autoritat, que ha portat a molts abusos, i començant a parlar de responsabilitat, igual que parlem de responsabilitat emocional en les nostres relacions afectives».

La manera de comunicar a través d’un llenguatge inclusiu, no convencional i allunyat de metàfores buides és clau per arribar a nous públics. ‘Fila Zero’ és una petita iniciativa per contribuir al gran canvi que estan protagonitzant les noves generacions.