Anem de colònies

A la zona d’Alemanya es van començar a fer sortides puntuals perquè les criatures estiguessin en contacte amb la natura i gaudissin d’una breu pausa de la disciplina escolar. Ben aviat a indrets com Dinamarca s'enviaren els infants més pobres de les àrees urbanes durant un breu període de temps a les zones rurals perquè milloressin la seva salut. Aquesta iniciativa estava lligada al moviment higienista, sorgit a l’Europa de la industrialització. Les ciutats creixien de manera desmesurada i les famílies més humils no tenien recursos suficients per tenir cura dels seus fills.

Ara bé, el primer que va organitzar unes colònies similars a les actuals fou el pastor protestant Walter Bion de Suïssa, el 1876. Acompanyat d’un grup de mestres va traslladar 68 nenes i nens a les muntanyes d’Appenzell. Tot i que les criatures estaven hostatjades a cases particulars, feien activitats col·lectives supervisades pels docents. La iniciativa va ser un èxit i de seguida va ser imitada. A més, també van sorgir projectes laics, com l’impulsat per Edmond Cottinet a França el 1883.

En aquells moments les colònies ja interessaven molt als pedagogs renovadors de l’època. El 1881 s’havia celebrat un primer congrés internacional sobre el tema a Berlín i el 1888 va tenir lloc la tercera edició a Zuric, on per primera vegada hi participà un representant espanyol, Manuel Bartolomé Cossío, que l’any anterior s’havia encarregat de les colònies promogudes per la Institución Libre de Enseñanza a San Vicente de la Barquera (Cantàbria) perquè les criatures poguessin gaudir del sol i els banys de mar, que es consideraven molt adequats per enfortir la salut. A Catalunya les primeres colònies van ser impulsades per la Sociedad Económica de Amigos del País el 1893. Els infants, procedents de la capital, van ser enviades a la Garriga, així com a les Corts i Sarrià. Ara aquests dos destins poden sorprendre, però aleshores encara eren municipis independents de zones rurals del pla de Barcelona, on la voràgine expansiva del creixement econòmic encara no els havia engolit.

Durant el primer terç del segle XX a Catalunya es va viure un intens procés de renovació pedagògica, liderada per grups de mestres convençuts que l’educació era una eina de transformació social. És comprensible, doncs, que es mostressin partidaris d’introduir les colònies com una activitat educativa més. En aquest context, a partir del 1906, l’Ajuntament de Barcelona va començar a organitzar unes colònies en temps de vacances per atendre les necessitats de les criatures que ja no tenien curs escolar però que els seus pares treballaven. Durant uns quants dies se’ls duia a zones d’estiueig perquè tinguessin l’oportunitat de gaudir d’un temps de lleure en un ambient saludable lluny de la ciutat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Quan durant la Segona República es va modernitzar el sistema educatiu, la pedagogia activa i les sortides a l’aire lliure van guanyar molt protagonisme. En canvi, a partir de 1939, amb el nacionalcatolicisme, l’escola va retrocedir moltes dècades enrere i el Ministeri d’Educació Nacional era l’únic que podia organitzar colònies que, a més, tenien una clara finalitat política. A partir de 1960 entitats privades van començar a oferir-ne i això va obrir les portes a una nova modernització pedagògica que va eclosionar quan el país va recuperar les llibertats durant la Transició. A partir d’aquell moment les colònies van tornar a guanyar protagonisme.

El que caldria aconseguir és que les poguessin fer totes les criatures sense estar condicionades pels seus recursos econòmics. Aquestes sortides no són ni un caprici ni un luxe. Són una eina pedagògica i una experiència que ajuda a créixer.