Obituari

Xavier Folch, que ens ha fet a tots

Des de la discreció d’una ombra fructífera, sàvia, pausada i tenaç, va creure en un país i en una llengua

Quan es va jubilar, ara fa vuit anys, uns amics van organitzar un discret sopar d’homenatge a Xavier Folch i Recasens (1938-2021). En els parlaments d’aquella nit d’estiu, al Motel Empordà, de Figueres, s’hi van dir dues coses que són les que, a parer meu, representen millor la figura d’en Xavier i la seva importància en el panorama de la Catalunya contemporània. Una, la va dir la professora Dolors Oller: “Ha treballat a favor de la cultura com si es tractés d’una gràcia, en el sentit teològic, i això és transcendental per a un país, amb una guspira de cordialitat i d’eficàcia”. Aquest sentit es refereix a la concessió divina per a l’exercici del bé i explicava l’abast de la dedicació, l’entusiasme i l’esforç d’un “home intel·ligent, discret, elegant, amabilíssim”, com ha escrit Antoni Puigverd. Una devoció per la cultura que el va fer transitar per dues editorials – Ariel i Crítica – i que va culminar amb la creació, l’any 1983, de l’Editorial Empúries que, amb més d’un miler de títols, representa un paper cabdal en la història de la llengua i la literatura catalanes. Una entrega en la qual aquell “bé” que dèiem es concreta en un llegat intel·lectual de primer ordre, una herència que s’ha de valorar com una aportació cabdal, fundacional. Poetes i escriptors com Vinyoli, Brossa, Martí i Pol, Bauçà, Palácios, Comadira, Mesquida, Casasses, Puntí o Cornudella, no serien el que són sense Xavier Folch i si ell no hagués conformat un catàleg que els ajunta i els eleva. Per no parlar de la memorable col·lecció d’assaigs sobre lingüística catalana, amb Joan Solà al capdavant.

L’altra cosa que es va dir en aquell sopar, la va formular el poeta Narcís Comadira. Referint-se al lligam entre el professor i teòleg Modest Prats i Xavier Folch (de respecte i cordialitat i d’extrema conxorxa futbolística, barcelonista i guardiolista, la veritable religió que tots dos compartien), va citar Gabriel Ferrater quan afirmava que Carner “ens ha fet a tots nosaltres”. Xavier Folch, sí, ens ha fet a tots. És a dir, ha sabut crear el microclima adequat per a moltes generacions, amb confiança, fent d’esperó, fent de baula entre la tradició i la modernitat, conscient del que defensava, “disposat a participar en totes les aventures del moment”, com va escriure Josep M. Castellet, amb la idea d’una “utopia raonable i racional” i sempre amb una “incansable i generosa dedicació a la fidelitat amical”.

Cal fer esment, també, de la seva trajectòria política. De la coneixença de Manuel Sacristán, Alfonso Carlos Comín, Jorge Semprún o Javier Pradera i, esclar, de la seva militància al PSUC, de la seva lluita antifranquista i, posteriorment, de la seva capacitat d’influència a l’entorn de la figura de Pasqual Maragall, a través de Ciutadans pel Canvi. De la seva participació a l’Assemblea de Catalunya i en la Caputxinada, de la seva condició de diputat en la primera legislatura democràtica i de la seva tasca al capdavant de l’Institut Ramon Llull.

Notícies relacionades

Ens convé una biografia acurada de Xavier Folch, un calidoscopi divers, un mosaic de múltiples peces, per entendre en profunditat el seu mestratge i la transcendència de la seva personalitat. Des de la discreció d’una ombra fructífera, sàvia, pausada i tenaç, Folch va creure en un país i en una llengua. Fa un any, va escriure, en una edició privada, un elogi de Modest Prats a partir d’un text seu que deia: “Vam haver d’aprendre a descobrir Catalunya. Vam créixer en un país derrotat. Ara em pregunto: ¿Haurem estat capaços de salvar el futur?”. I Folch hi afegia: “Continuem essent un país derrotat. Si som capaços de salvar el futur, serà gràcies a persones com ell”.

Si som capaços de fer-ho, serà perquè Xavier Folch ha existit i ens ha fet a tots nosaltres. Ho dic des de l’orfenesa intel·lectual d’un matí de Sant Joan, des de l’amistat escapçada per la mort, des de l’emoció íntima envers un home que va ser amic i que, fa més de trenta anys, va confiar en un jove que començava a escriure històries.

Temes:

Obituaris

Inicia sessió 0 Comentaris

Mor l’editor Xavier Folch als 83 anys

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia