Entrevista

Jorge Pueyo: «La llengua aragonesa està en una situació crítica»

Jorge Pueyo és un jove advocat, originari d’una de les localitats que mantenen viva la llengua aragonesa, Fonts (Osca). Després de formar part del programa de TV Aragón ‘Charrín charrán’, el seu informatiu a Twitter en aragonès l’ha convertit en un fenomen a les xarxes socials –el més vist ha arribat a les 150.000 visualitzacions– i ha atret simpatia i interès en comunitats veïnes, com Catalunya i el País Valenciano.

Jorge Pueyo: «La llengua aragonesa està en una situació crítica»

El Periódico de Aragón

5
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Cap de secció de Participació

Especialista en Quan puc escric sobre història, literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Hi ha gent que ha descobert l’existència de la llengua aragonesa amb vostè. ¿Exagero si dic que molts creien que l’aragonès era el que parlava Marianico el Corto?

Tal qual.

Expliqui’ls què és.

L’aragonès és una llengua romànica, igual que el català o l’occità, que ve del llatí, amb tres dialectes principals, occidental, central i oriental. Una de les coses que ha triomfat és que com que parlo aragonès oriental, ribagorçà, la gent del País Valencià i Catalunya l’entén, sent propi aquest patrimoni i això ha facilitat la comunicació. [Com a mostra, el contingut del tuit fixat al seu compte: «Pa tota la chent que em segueix i que mai ha sentiu l’aragonés, i en concret el ribagorzano, tos dixo part d’un reportache que em fa especial goig».

I la situació de la llengua...

L’aragonès té almenys 9.000 parlants [context: el compte de Twitter de Pueyo, íntegrament en aragonès, té 12.800 seguidors] i cada dia baixa més. No és llengua cooficial, està en la mateixa situació que l’asturià, la diferència és que ells tenen una acadèmia de la llengua des de fa 40 anys i nosaltres la tindrem..., d’aquí més o menys un mes. ¡Teníem una llei de llengües que l’anomenava ‘lapapipa’ (llengua aragonesa pròpia de l’àrea pirinenca i prepirinenca aragonesa) per no dir ‘aragonès’, igual que al català li deia ‘lapao’ (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) per no dir-li ‘català’! L’aragonès s’ensenya en centres i associacions, i de forma voluntària en escoles de llocs del Pirineu que es declaren àrees d’ús de l’aragonès, com Sos, Benasc, Aïnsa, Graus...

¿Però realment hi ha consciència que es tracta d’una llengua, no d’un conjunt de parles locals?

En aquesta comunitat tan petita potser per això el noticiari ha tingut èxit, perquè gent de molts llocs ha vist que entenia el que deia. Fins fa poc partíem de la base que es parlava benasquès, fontsès, grausí... sense consciencia de comunitat lingüística.

Al marge de volum: la clau és si la llengua es transmet de pares a fills. ¿En quina fase estan?

Tenim dos problemes. La transmissió intergeneracional –la gent del meu poble que parla aragonès, si es casa amb algú de Montsó, ja parlen castellà al fill; estem en una situació crítica–. I la diglòssia, la llengua de cultura i de relació amb l’Administració és el castellà, s’entén que és per a les coses serioses, i que tu parles una llengua folklòrica. És una situació trista.

De vegades intueixo per les xarxes tensió entre un parell de corrents que costa identificar. ¿Em situa?

No són dos, hi ha quatre posicions sobre com aconseguir un aragonès estàndard. Als 70, el Consello d’a Fabla Aragonesa va crear un model amb afany de diferenciació, amb les paraules més rares que trobaven. Tot i que el 90% digués auto, si a dos pobles al costat de França deien botura, doncs botura. Cap al 2004, la Societat de Lingüística Aragonesa opta per un model més unit al romanç medieval i valora el ribagorçà, el que té més parlants amb diferència. L’estudi de Filologia Aragonesa és una altra branca a partir de la primera, i l’última, la del Govern d’Aragó, que busca un consens. Sembla un acudit, però van trucar a un asturià, a un francès, a un anglès, a filòlegs importantíssims, que van arribar a un acord... sense consens.

No pinta bé

Això és el que ha de debatre l’acadèmia. La ‘fabla’ és com s’ha conegut l’aragonès des dels anys 70, igual que a l’asturià se li deia ‘bable’, perquè balbotejaven. És pejoratiu. I aquest model unificat no és apte per als parlants.

A Catalunya està rebent molt ‘feedback’. 

El que em fa més il·lusió és quan diuen que al sentir-me recorden com els parlaven les àvies. Que era la llengua que sentien dels avis i no l’havien tornat a sentir... Crec que Barcelona potser és el lloc del món on hi ha més parlants de l’aragonès, per l’emigració. I a València estan flipant també: hi ha historiadors que estan redescobrint el paper de l’aragonès en el seu origen.

Bé, això té una connotació política clara.

El blaverisme de València em té fregit. Que si dic País Valencià, que si... Bé, entre uns i altres...: si jo només vull parlar aragonès, ¡que jo soc aquí per a les meves coses!

Vostè està a la Chunta Aragonesista. ¿Quina política lingüística reclamen?

Fer el català oficial a les comarques orientals on es parla i l’aragonès, a tot l’Aragó. O al seu territori històric. Tot i que s’ha de considerar que l’aragonès ha anat reculant, però ha deixat una quantitat sorprenent d’expressions en llocs com els Monegros, als gitanos de Montsó, a la mateixa Saragossa... Hem d’oblidar allò de les parauletes del meu poble: allà fa 100 anys es parlava aragonès.

Ha explicat algunes anècdotes de rebuig de l’aragonès que a Catalunya serien pròpies dels anys més negres. 

Fa només 10 anys vaig dir: «Vai, nino». I la professora d’anglès em va dir que era vulgar. Tenia 17 anys, me’n vaig anar de classe i davant de tots la mestra no va dir que si me n’anava tenia un zero. Després em va felicitar..., però en privat. A l’escola bressol de Fonts van dir a un nen que parlava molt malament, que necessitava un logopeda. Perquè va dir badallar. Aquestes merdes ens les hem trobat cada dia. El noticiari també serveix per a això. Eo vaig fer per compartir contingut en aragonès a les xarxes socials, que la gent pugui viure en aragonès, que els que l’estan aprenent el puguin sentir, difondre una mica la llengua... 

Notícies relacionades

Aragó té un problema amb el que li és propi? _

La llengua és cultura, riquesa, i com més en tinguis, millor. La gent que només entén una cultura única i té por d’una cultura complexa s’està perdent moltes coses. Des de fa 300 anys, que va entrar la cultura castellana emportant-s’ho tot, hi ha hagut falta d’autoestima. Aragó té una llengua pròpia: no, en té tres. El que no ha tingut és una burgesia que hagi defensat el que era seu.  

Temes:

Aragó Idiomes