José García Montalvo: «Té més rellevància el conflicte intergeneracional que l’interclassista»

Jo ho anomenaria conflicte intergeneracional. Hi ha partits que parlen de conflicte entre classes socials, rics i pobres, però a Espanya aquesta no és la situació. La demografia ha canviat, hi ha molta gent jubilada o que es jubilarà, i això vol dir 9 o 10 milions de vots. Els joves no tenen veu i els de dalt sí, i es manifesten i demanen que els apugin la pensió. La mitjana de pensió dels nous jubilats és superior al que cobra ara un jove, això no va bé.

L’atur juvenil tampoc va bé. 

Les tres últimes crisis hem tingut una taxa d’atur més elevada que ara, quan tu estàs passant aquesta situació sembla pitjor del que va passar en el passat, però no ho és. El 1983-1984 l’atur juvenil estava al 50%, després va millorar, en el 91-92 va pujar al 52%, després va millorar, en el 2007-2008, al 52%, després va millorar, ara al 40%... És horrible, però ja ho he vist abans.

El preu de la vivenda impedeix l’emancipació. 

A Alemanya la proporció del lloguer és del 54-55%, en un país normal tens molt lloguer. No té sentit que un jove als 22 anys tingui una casa en propietat amb les cortinetes ja posades. El problema d’Espanya és que durant 50 anys s’ha carregat el mercat del lloguer, l’ha destruït, i s’ha passat d’unes taxes del 40% als anys 50 al 9% a mitjans dels 2000. Ara, els preus són caríssims. I l’ajuda pública no existeix, perquè han subvencionat vivendes i els han donat el títol de propietat a uns senyors que als 10 anys l’han venut al mercat lliure. No tenim vivenda de lloguer social, un 1,5%, una vergonya.

¿Quin paper juguen l’ocupació i l’educació en l’emancipació?

La gent no acaba de veure la relació entre l’ocupació i l’abandonament primerenc del sistema educatiu. A finals dels 90 teníem un abandonament del 32%, una aberració, ara tenim el 17%, els que abans s’emancipaven més joves eren els que abandonaven el sistema educatiu, ara no l’abandonen perquè no hi ha ocupació.

¿La generació jove d’avui viurà pitjor que la dels seus pares? 

En l’evolució de la mobilitat (social) a Espanya, i les dades no són dolentes, comparativament. Si mires quantes generacions fan falta per moure’t a la mitjana (de renda) de la distribució, a Espanya fan falta 4,5 generacions; a Alemanya, 6, i a França, 5,5. Tenim la sensació que la desigualtat és catastròfica, que no hi ha mobilitat social, però els números no semblen dir-ho. 

¿Podria passar a partir d’ara? 

Podria passar, si no aprofitem els fons europeus i la productivitat no millora, si acabem transferint tots els recursos a la gent que es va jubilant i els que estan treballant ara han de pagar demà més impostos, és possible que en el futur la cosa sigui més complicada i anem a una situació de cert conflicte.

Ara hi ha més malestar. 

La queixa és més visible. Veus més xocs perquè la política està molt més polaritzada i això polaritza els joves, però en el que és essencial jo no veig més motius de queixa ara que hi podria haver en el 1984 o en el 2009, amb taxes d’atur més altes que les actuals. 

Però no se senten representats en temes com les pensions. 

Això és un efecte nou. Per a mi té més rellevància el conflicte intergeneracional en alguns països, i en concret en el cas espanyol, que el conflicte interclassista. L’eix és en una altra banda, l’eix és en el que separa per edat. Si ets jove i veus que no fan res per tu, i només fan pels altres, i arriba la Covid i li apugen el sou als funcionaris i als jubilats, dius: «¿I jo?».

¿El xec 12.000 euros per retardar la jubilació podria frenar l’accés dels joves a l’ocupació?

Quan la ministra de Treball ho va dir em va caure la cara de vergonya, suposant que l’oferta de treball és fixa i el que no surti no pot entrar. Llavors, ¿com és que hem tingut joves que han pogut entrar en el mercat laboral si amb el ‘baby boom’ per dalt no sortia ningú? No té justificació.

¿Llavors li sembla bé? 

L’avantatge és que redueix el cost per al sector públic. ¿Quin avantatge té el jove? El dèficit de la Seguretat Social es paga amb impostos, si et jubiles més tard, són menys impostos que hauran de pagar.

Els joves estan sobrequalificats per a l’ocupació que els ofereixen.

Puntualitzacions, la primera, en això la primera culpa és de les universitats, no estem prou orientats al que necessiten els alumnes. La segona és que hi ha molta gent que continua decidint anar a carreres que no tenen sortida. Una altra puntualització, fa anys, quan va sortir l’informe PIAAC (de l’OCDE) que deia que un graduat universitari espanyol tenia el nivell de coneixements que un de batxillerat japonès. ¿Estan realment sobrequalificats?

Però hi ha molta precarietat.

Tenim demandants d’ocupació precària, perquè tenim empreses molt petites. Si tu vens amb un màster, pensen que ets una despesa més gran, en lloc de pensar que ets una inversió. En general, l’empresariat individual no veu l’avantatge de contractar algú d’alta qualificació.

¿Com afectarà la pandèmia? 

Agreujarà les coses. El més important és el que anomenen l’efecte cicatriu: quan un jove entra en un mercat laboral dolent o molt dolent, la seva trajectòria laboral fins al final dels seus dies serà molt dolenta, i això no hi ha manera de canviar-ho. Tindrà períodes d’atur més llargs, salaris més baixos...

Notícies relacionades

Joves: el diàleg pendent

¿Quant viuen els gats?

Quin panorama més fosc. 

És fosc perquè no hi ha interès per part del sector públic a recolzar aquest grup d’edat. Però l’experiència ens diu que les coses s’han posat molt malament i després s’han arreglat. El que em preocupa, més que aquests cicles, és si a llarg termini millorarem o no, si estructuralment el mercat de treball canviarà perquè els joves puguin tenir una feina raonable.