Joves: el diàleg pendent

Obre el foc Teresa Pujol, 18 anys, estudiant de batxillerat. La més jove del grup. «Hi ha una falta de comunicació per avançar entre generacions, pot ser que falta de confiança, tant nosaltres amb els adults com els adults amb nosaltres». Mar Galván, 49 anys, enòloga i sommelier, respon: «Hi ha desigualtat completament amb la joventut d’avui». Desigualtat i falta de confiança, segurament l’una porta a l’altra.

Treball precari

Iván de la Torre té 25 anys. Es connecta per videoconferència des de San Fernando de Henares (Madrid). És tècnic informàtic i és un exemple viu dels problemes que afronten els joves, començant per la dificultat de trobar una ocupació digna. «La feina està molt mal repartida, siguis jove amb estudis o jove sense estudis, el futur que tens és justet», lamenta. Això quan l’ocupació és remunerada, perquè «ara moltes empreses s’aprofiten de becaris per tenir mà d’obra gratuïta i no contracten gairebé a ningú», intervé Galván, que recorda que a ella li pagaven les pràctiques.

Per a Domiciano Sandoval, de 70 anys i activista social des que té ús de raó, s’ha perdut força combativa en general, i en l’ocupació en particular: «El món del treball està dirigit perquè els treballadors no s’organitzin i defensin els seus drets». I aquí rau, afirma, bona part dels mals d’avui. Que no es lluita per mantenir el que tant va costar conquistar. «Nosaltres, grans, hem comès un error garrafal, al pensar ‘que els meus fills tinguin el que jo no vaig tenir mai’, no vam ensenyar als fills que les coses costen d’aconseguir i que s’ha de lluitar per elles». Galván hi coincideix: «Fa falta sortir al carrer, s’ha lluitat molt, jo recordo una vaga general que he viscut i vaig sortir al carrer».

Aniceto Ramírez, el cinquè participant del debat, té 56 anys i és coordinador de formació professional. Ell apunta una altra raó per la qual els joves tenen dificultats per accedir al mercat laboral: estan «mal orientats en els estudis postobligatoris». «Tenim un sistema excessivament academicista, basat en formació a molt llarg termini i poc professionalitzadora», afirma. En altres països, afegeix, s’aposta més per l’FP, que permet als joves trobar una feina i emancipar-se abans. Aquí, no passa perquè «un terç de l’esperança de vida la gent està asseguda en un pupitre». I quan surten de la universitat, per a súmmum, no troben una feina del que han estudiat. «El que fa que els joves no es puguin independitzar és que no estan capacitats per treballar, no saben treballar, saben estudiar, però no treballar», afirma.

 

De tots els contertulians, la Teresa és l’única que no té experiència laboral. Ella vol anar a la universitat, però comparteix a la sala els seus temors pel què vindrà després. «Et diuen ‘ara fas la selectivitat, després una carrera i tot anirà bé perquè és el que es fa, i si això va bé, el teu futur va bé’. Però no tot és així, és possible que jo vagi a la universitat... i ¿després què? Em trobo amb 20 anys davant el món i mai he treballat».

Que els joves tenen un present negre i un futur descoratjador ens ho diuen les dades gairebé diàriament. Un atur juvenil que voreja el 40%. Dificultat d’accés a la vivenda. Llocs de treball precaris i temporals. ¿I els grans? La proposta dereforma de les pensionesposa en relleu el complex encaix entre mantenir el poder adquisitiu dels jubilats i el sosteniment del sistema de la Seguretat Social, avui deficitari.

La jubilació

Les pensions són un dels temes que reflecteixen millor la disparitat generacional. Però per a Sandoval és un error veure aquesta qüestió com una cosa que divideix la societat. «El sistema públic de pensions afecta tota la societat, tots algun dia seran pensionistes. I, no obstant, ja tracten d’enemistar la gent jove amb la gent gran, miren d’obrir una bretxa».

De la Torre explica que, el Nadal passat, un familiar seu va explicar que cobrava més de 2.000 euros de pensió. «Em va sorprendre, ¿com de pensió cobres tu més de 2.000 si jo soc mileurista i treballo les meves 40 hores?». La diferència enutja. Però el jove aclareix qui és l’objectiu del seu enuig: «Jo realment no estic contra la gent gran que ha pencat des dels 14 anys i segurament s’ha merescut cobrar en la seva jubilació 2.000 euros, jo contra qui estic és contra els empresaris i contra els polítics que permeten que nosaltres, els joves, cobrem 1.000 euros». I, a continuació, el dubte que planeja i del qual ningú sap encara la resposta: «A mi, que treballaré menys perquè em costa moltíssim trobar feina i el que trobo és tan barat, ¿quina pensió em quedarà?». Sandoval enarbora la bandera de la lluita social: «Si no us uniu a les mobilitzacions de pensionistes tindreu una pensió de misèria, entre altres coses perquè no cotitzareu prou anys».

La jubilació, amb tot, és una cosa encara llunyana per als joves. Més apressant és la dificultat per emancipar-se, fruit de la suma de dos factors, a quin de pitjor: els salaris baixos i els alts preus del lloguer (la compra, amb les condicions que exigeixen ara els bancs per donar un crèdit, després de l’esclat de la bombolla immobiliària, molt pocs la contemplen).

De nou, és De la Torre qui explica en primera persona aquest obstacle: fa poc, va voler llogar un pis per 600 euros, que teòricament podia pagar amb el seu sou i encara li sobrarien 400 euros per a altres despeses, però l’hi van negar perquè superava el 45% dels seus ingressos. «Amb el que cobro, qualsevol cosa superarà el 45% del meu sou», diu, frustrat. «No puc independitzar-me mai, tingui diners o no en tingui, perquè mai seré viable amb les condicions que m’estan posant». Galván lamenta que ha desaparegut l’ajuda social a la vivenda per als joves, que a ella li va permetre comprar un pis. Sandoval denuncia que «no hi hagi una llei veritable de vivenda».

Tot aquest còctel de barreres va deixant en els joves un pòsit de malestar, una sensació que no se’ls té en compte. «Les generacions grans, en part, s’aprofiten de les generacions més joves», concedeix Ramírez. I de vegades, amb cert paternalisme. «La pandèmia l’estem passant tots, i quants comentaris s’han escoltat sobre ‘els joves no són conscients’ o ‘els joves van sense mascareta’, els joves, els joves, els joves... deixeu de pensar en els joves i avancem tots a l’una», es queixa Pujol. «Sisplau, escolteu els joves, de vegades et neguen molt per l’edat, ‘tu què has d’opinar si tens 18 anys i no saps res de la vida’, doncs per això mateix, escolta’m, ajuda’m, però no em diguis ‘la teva opinió no val’», clama l’estudiant.

Notícies relacionades

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

‘Batch dressing’: 6 trucs per organitzar el teu armari amb tots els ‘looks’ de la setmana

De la Torre afegeix un matís: «El problema no és la persona gran de 50 anys, sinó aquesta persona més gran de 50 anys que està estancada, ¿què m’ensenyarà a mi? Ja no som en una Guerra Civil, som en un altre tipus de guerra. Ens hem de recolzar els uns als altres, i adonar-nos que el món ha canviat». «Si els joves volen un futur de progrés i de pau l’han de liderar ells, nosaltres podem recolzar, però res més», adverteix Sandoval. L’activista creu que s’ha perdut socialització, pels nous models del treball, per les xarxes socials... i que aquesta falta de comunicació i de relació social és perjudicial. ¿Es tracta d’això, de falta de diàleg? El rellotge marca l’hora. Al final, el temps que teníem assignat per debatre ha fet curt.  

Producció: Cristina Camarero.