Entendre-hi + amb la història

L’honor de seure al sofà

Seure en un sofà ha provocat una crisi diplomàtica entre la Unió Europea i Turquia. És una llàstima que ningú ho hagi aprofitat per explicar a Erdogan la història del sofà

L’honor de seure al sofà
3
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

En les relacions internacionals els detalls són importants, sobretot quan es tracta de reunions amb interlocutors hostils. Qualsevol petit element pot servir per enviar un missatge a l’opinió pública. Per això ha aixecat tanta polseguera l’anomenat sofagate, que no és res més que haver relegat a un sofà la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, durant la trobada que les autoritats europees van mantenir amb Turquia. El president Erdogan es va asseure en un cadira al costat del president del Consell Europeu, Charles Michel. La imatge de Von der Leyen sense saber on seure va donar la volta al món.

Això que un país musulmà utilitzi aquest moble per degradar una autoritat internacional és d’un infantilisme lamentable. De fet, si algú prou àgil hagués volgut respondre, li hauria pogut explicar a Erdogan que els inventors del sofà són ells i, en conseqüència, estava menystenint el seu propi patrimoni històric volent seguir unes normes protocol·làries a l’occidental.

‘Sofà’ és un terme d’origen àrab que no es va incorporar a les llengües europees fins al segle XVI, per influència del seu contacte comercial amb els territoris de l’imperi Otomà, o sigui, l’actual Turquia. Originàriament un soffa o suffa era una plataforma alta, recoberta amb estores i coixins, utilitzada per rebre personalitats destacades. A partir d’allà, va anar evolucionant.

A l’Europa medieval el nostre sofà no es coneixia. És més, possiblement hauria estat considerat pecaminós fer-lo servir. Les autoritats eclesiàstiques i molts teòlegs creien que un excessiu confort i plaer corporal (sí, en tots els sentits) conduïa a la sensualitat, a estar més pendent del cos que de l’ànima i, en conseqüència, hi havia el perill d’allunyar-se de Déu, cosa imperdonable per la manera de pensar d’aquells temps.

Així doncs, l’austeritat va marcar el mobiliari europeu fins l’època del Renaixement. Aquella etapa va significar una revolució de les mentalitats en molts aspectes. Entre altres va servir per prestar més atenció a la realitat física. Això, que es pot apreciar en la manera que tenien els grans artistes de representar el cos humà de manera molt més realista que en èpoques anteriors, també va tenir traducció en aspectes de la vida quotidiana com ara el mobiliari.

A més, va ser durant aquella època que la tapisseria va irrompre amb força en el camp de la decoració. Se'n posava a tot arreu: des de les parets fins a les cadires i els bancs, que a més es van omplir amb una mica de farciment per fer-los més tous.

Una mica més endavant, a Anglaterra, el sofà va rebre l’empenta definitiva. Philip Stanhope era un polític i diplomàtic dels més importants de principis del segle XVIII. Acostumat a reunir-se amb molta gent, va adonar-se que calien una mena de seients col·lectius on poder seure amb comoditat i sense perill que s’arrugués la roba. El resultat a la seva petició va ser un sofà de pell botonat que encara ara es fabrica. Stanhope era el quart comte de Chesterfield. ¿Oi que podeu endevinar el nom del model de sofà en qüestió?

Els reis francesos no podien ser menys i, a Versalles, primer Lluís XIV i després Lluís XV van ser uns grans innovadors en el camp del mobiliari. Per una monarquia absolutista com la seva, el luxe i l’ostentació eren una manera molt convincent de demostrar que eren l’estat més poderós del món. Entre les seves aportacions hi va haver, per exemple, la chaise longue.

Notícies relacionades

No cal dir que els primers beneficiats d’aquelles comoditats van ser els aristòcrates. Després van seguir els burgesos, que els imitaven en tot el que podien. Durant el segle XIX, quan els habitatges de les classes adinerades van començar a tenir espais per la sociabilitat, com les sales d’estar, els sofàs van entrar a les cases.

Posteriorment, amb el pas de les dècades, la seva presència es va expandir a les classes populars i ara ja és present a totes les llars. De fet, forma part de la nostra pecaminosa santíssima trinitat contemporània: sofà, pel·li i manta.

La cadira Barcelona

A mig camí entre la cadira i la butaca, l’arquitecte Mies van der Rohe i la dissenyadora Lilly Reich van crear un tipus de seient específic pel pavelló alemany de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Les seves línies simples i elegants la van convertir en tot un clàssic de la història del mobiliari des del moment que es va presentar al públic.