Entendre + l’ocupació

Examen a la ‘llei rider’

Després de consensuar-ho amb patronal i sindicats, el Govern té pendent aprovar, com a reial decret, la norma sobre els repartidors de plataformes digitals, que estableix que són assalariats. Tomàs Rubió, director del màster en Direcció i Gestió de Persones en les Organitzacions de la UPF-BSM; Robert Gutiérrez Álvarez, màster en Dret empresarial per la UOC, i Pere Vidal, advocat d’Augusta Advocats, analitzen la futura normativa, que afectarà aproximadament entre 15.000 i 30.000 treballadors, segons estudis del sector.

Examen a la ‘llei rider’
Es llegeix en minuts

El setembre passat, el Tribunal Suprem va dictaminar que els repartidors de plataformes digitals havien de ser considerats com a treballadors de plantilla, i no com a autònoms. La futura ‘llei rider’ pretén eliminar dubtes sobre la relació laboral que hi ha en aquests casos, i que ha sigut objecte de controvèrsia.

La necessitat de dignificar el treball

Tomàs Rubió

Director del màster en Direcció i Gestió de Persones en les Organitzacions de la UPF Barcelona School of Management

El món del treball està canviant espectacularment. Fa un parell d’anys, el governador del Banc d’Espanya, aliè a la pandèmia que s’acostava, deia que «l’impacte de les tecnologies és encara incert, però condueix a una major automatització de les operacions que pot fer canviar l’estructura del mercat laboral».

En aquest moment ja ningú dubta que els llocs de treball dels diferents sectors de l’economia estan canviant al ritme que ho fan la digitalització i les noves tecnologies. El cas dels repartidors o ‘riders’ que treballen per a plataformes digitals n’és un bon exemple. Un sector, el ‘delivery’, que va créixer un 60% en la facturació del 2020 segons dades de Kantar Word Panel.

La realitat dels ‘riders’

Va ser amb la primera mort d’un repartidor, el 2019, quan vaig manifestar que les noves tecnologies havien d’anar acompanyades d’un major compromís social dels diferents actors econòmics, ja que deixava totalment desprotegits grups cada vegada més nombrosos de la població treballadora. En els mitjans es parlava d’aquest accident des de la perspectiva del destí tràgic d’un immigrant (Liciten Koirala), que havent subcontractat un compte de Glovo, havia sigut atropellat per un camió nocturn de recollida de les escombraries a Barcelona. Com si això eximís d’altres consideracions de caràcter social i laboral. Els denominats «esclaus del segle XXI», apareixien per primera vegada en els mitjans i el conflicte laboral subjacent sortia a la llum.

No sé si pels successius fets luctuosos o si, finalment, s’entén que, en determinats casos, des de l’òptica laboral, la implicació del treballador en la distribució del producte forma part del mateix procés empresarial, però, afortunadament, sembla que la perspectiva d’aquesta situació està canviant en diferents estaments socials i països.

Legislacions en marxa

Després d’uns mesos de debat intern en algunes nacions del nostre entorn europeu, s’ha pres com a referència el model francès. El mes de febrer passat, la justícia italiana obligava les plataformes de serveis a contractar 60.000 repartidors de menjar a domicili. Ha exigit a plataformes com Uber Eats, Glovo o Deliveroo que aquest tipus de treballadors no poden ser considerats ocasionals i, per tant, haurien de tenir un contracte laboral.

Sigui quina sigui la raó jurídica, també a Espanya el Tribunal Suprem, fa escassos mesos, va dictaminar que els ‘riders’ són treballadors per compte d’altri si no es pot demostrar que són autònoms. És a dir, formen part de la plantilla i s’han d’incorporar al règim general de la Seguretat Social.

La patronal espanyola CEOE, malgrat el rebuig frontal de les mateixes plataformes digitals, ha acceptat negociar els aspectes més tècnics d’aquesta activitat, com el dret dels representants sindicals a conèixer sobre els algoritmes que les empreses utilitzen per decidir en l’activitat dels treballadors. Per descomptat, els sindicats han defensat convertir aquests treballadors en plantilla i que puguin disfrutar de la cadena de protecció social pròpia dels assalariats: cobertura d’accidentabilitat, vacances, salut laboral, prevenció de riscos, etcètera.

Innovació i protecció social

Els mesos de confinament han reforçat la idea que sense la tecnologia no podríem avançar. Però davant la desigualtat pandèmica en diferents àmbits, és necessari un nou contracte social on les empreses que es beneficien dels avenços tecnològics –donat el control que exerceixen sobre aquestes eines– siguin responsables socialment. És una bona notícia, en temps de crisi, que aquesta predisposició a dialogar es reflecteixi en una normativa equilibrada per a tots els protagonistes. Que no sigui un pedaç temporal dependrà del legislador, com en ocasions ha passat en la normativa laboral. I que també serveixi aquest diàleg per orientar les millores bàsiques que requereix aquella reforma laboral del 2012 que va establir el Govern de Mariano Rajoy, ja que és sabut que un dels objectius de l’actual Govern en els pròxims mesos és l’elaboració d’un nou Estatut dels Treballadors.

Innovació i protecció social han de poder conjugar-se en el mateix temps. El desenvolupament de la digitalització no pot traduir-se en un augment de la precarietat i vulnerabilitat laboral. Així ho va anunciar McKinsey Global Institute que, el febrer del 2020, van publicar un informe sobre la necessitat de formalitzar un nou contracte social per atendre aquests canvis produïts per les noves tecnologies.

La incorporació a les escoles de ‘management’ de les qüestions de responsabilitat social i ètica és un factor important per la seva incidència en la realitat. Per millorar la nostra societat s’h de posar ordre en segments desprotegits (contractes temporals, ‘riders’, ‘kellys’ ...) mitjançant normes que millorin la realitat i que ens aproximin a un equilibri (tan necessari) entre l’eficiència social i l’econòmica.

¿És realment necessària una ‘llei rider’?

Robert Gutiérrez Álvarez i Pere Vidal

Robert Gutiérrez Álvarez és diplomat en Relacions Laborals, llicenciat en Ciències del Treball i graduat en Dret. Màster en Dret empresarial per la UOC. Pere Vidal és advocat d’Augusta Advocats (especialista en Dret del Treball i Seguretat Social). Màster en Dret per ESADE. Professor col. UOC.

El Ministeri de Treball ha arribat a un acord amb els interlocutors socials per regular els drets laborals de les persones dedicades al repartiment a través de plataformes digitals. S’espera que aquest acord sigui ratificat ben aviat pel Consell de Ministres, donant lloc a una nova norma, que ja es coneix com la ‘llei rider’.

Bàsicament, s’«afegirà» a l’actual Estatut dels Treballadors (ET) una presumpció de laboralitat específicament destinada a les persones que (i) prestin serveis retribuïts de repartiment (ii) a través d’empreses que gestionen aquesta tasca mitjançant la gestió algorítmica del servei o de les condicions de treball, (iii) a través d’una plataforma digital. És a dir, si es donen aquestes tres condicions, sorgeix una presumpció de laboralitat per als repartidors de les plataformes digitals. 

Presumpció de laboralitat

L’ET defineix les persones treballadores com aquelles que presten els seus serveis retribuïts per compte d’altri i dins de l’àmbit d’organització i direcció d’una altra persona, denominada ocupador o empresari. Així, els que compleixin els requisits indicats tindran la consideració de treballadors per compte d’altri

Alhora, ens diu l’ET que es presumirà que existeix un contracte de treball entre tot aquell que presta un servei per compte i dins de l’àmbit d’organització i direcció d’un altre, amb el que el rep (a canvi d’una retribució, òbviament). És a dir, quan, entre altres indicis, una persona presta serveis per a una empresa, estant subjecta al seu poder de direcció i organització (horari determinat, eines propietat de l’empresa...) i percep a canvi una retribució, serà un treballador per compte d’altri. 

La qüestió és important, ja que un treballador per compte aliè té reconeguts drets indisponibles (una retribució mínima, una jornada màxima, vacances, prevenció de riscos laborals...) dels quals manca un treballador per compte propi (autònom o ‘freelance’).

Els falsos autònoms

A efectes de Seguretat Social, els ‘riders’ (igual com passa amb altres col·lectius) estan enquadrats formalment en el Règim d’Autònoms (RETA), subscrivint a tal finalitat un contracte civil o mercantil de prestació de serveis.

No obstant, quan una persona està formalment enquadrada en el RETA, però la manera en què presta serveis aglutina les notes de dependència i alienitat pròpies del contracte de treball, estem davant un ‘fals autònom’

Això és, disfressada sota l’aparença d’una relació mercantil simulada s’amaga una relació laboral encoberta. Per tant, el seu enquadrament en el RETA és erroni, ja que haurien de cotitzar en el Règim General de la Seguretat Social, com qualsevol treballador.

¿És necessària la ‘llei rider’?

Per donar resposta a aquesta pregunta, analitzem si la nova normativa afegeix una cosa diferent al que ja suposava el ‘vell’ Estatut dels Treballadors. I la resposta no pot ser cap altra que un clar i rotund ‘no’, ja que res afegeix el que ja tenim.

La nova normativa es limita a il·lustrar-nos, a convertir en norma el que no deixa de ser un mer exemple de prestació de serveis per compte i dins de l’àmbit d’organització i direcció d’un altre i a canvi d’una retribució. Però no aporta res a les presumpcions ja existents. 

A més– tot i que la norma no ho digui expressament – aquesta «presumpció» admet prova en contrari, ja que així està fixat en l’article 385.3 de la llei d’enjudiciament civil («les presumpcions establertes per la llei admetran la prova en contrari, llevat de fer-ho en els casos en què expressament es prohibeixi»). 

Però és que, a més, el ple de la Sala Social del Tribunal Suprem, en sentència de 25 de setembre del 2020, ja es va pronunciar sobre la laboralitat d’un ‘rider’ de Glovo, declarant l’existència de relació laboral partint dels següents arguments:

  • El ‘rider’ no organitza per si sol l’activitat productiva. Tampoc negocia preus o condicions amb els establiments, ni rep dels clients finals la seva retribució (manca de capacitat per organitzar la seva feina, estant subjecte a les directrius de la plataforma).

  • L’alienitat dels mitjans s’evidencia per la importància econòmica de la plataforma digital (mitjà de producció essencial en el qual s’han de donar d’alta i sense el qual no és factible prestar el servei).

  • Els ‘riders’ realitzen la seva activitat sota una marca aliena (ningú els contractaria si anessin per lliure).

  • L’empresa disfruta de poder per sancionar els seus repartidors (poder de direcció).

Arribats a aquest punt, i considerant que l’actual normativa ja defineix de forma clara quan una persona té la consideració de treballador per compte i que el mateix Tribunal Suprem ha determinat que els ‘riders’ són falsos autònoms –i, per tant, treballadors per compte aliè– sembla innecessari aprovar una norma específica que reiteri el caràcter laboral d’aquesta tipologia de prestació de serveis.

La qüestió és tan senzilla com assumir que el real ha de prevaler sobre el formal (els fets constatats sobre el documentat), ja que «les coses són el que són i no el que les parts (o els contractes) diuen que són». 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

És a dir, per més que els ‘riders’ i les plataformes subscriguin contractes civils/mercantils, es donin d’alta en el RETA i emetin factures amb IVA, si la manera en què presten els seus serveis revela les notes definitòries de laboralitat, el vincle serà laboral i estarà subjecte a l’Estatut dels Treballadors, sense més ni més.

¿Potser l’Estatut dels Treballadors i la jurisprudència del Tribunal Suprem no són prou clars i concloents? ¿O potser ho són massa? Sincerament, per a aquest viatge no feien falta tantes alforges.