Juan Soto Ivars: «El feminisme és avui un moviment identitari»

Ve d’aquella citació de Cervantes de no esmentar cordes a casa d’un penjat. El problema és que, en un món global, els missatges arriben on no han d’arribar. Amb ‘Charlie Hebdo’ vaig veure que el que passa en un país laic provoca represàlies dels fonamentalistes. Al llibre agafo dues coses molt antigues, el tabú i l’heretgia, i busco en el nostre temps la presència de mecanismes que no semblen propis d’una democràcia sinó de formes d’organització més arcaiques. 

¿I quins riscos hi veu?

La llibertat d’expressió es veu amenaçada per les susceptibilitats del que és políticament correcte però, a més, s’estan formant tribus ideològiques. Molta gent abstreta creu que la societat s’ha construït en contra seu. Ho pensa tant una jove feminista que veu el patriarcat a tot arreu com el noi que creu estar en una dictadura feminista. 

Els nostres problemes no es deuen a un sistema creat en contra nostra, però de vegades ho sembla

És clar, perquè és imperfecte. No nego les discriminacions, però hi ha dues maneres de viure en democràcia. Una és pensar que es poden anar aconseguint petites victòries. Una altra –que és la que està en voga– és dir que el sistema s’ha creat per fotre’t i que l’única sortida és boicotejar-lo. Això és una alfombra vermella per als populismes.

Percep Catalunya com un laboratori del clima de paràlisi 

Es veu perfectament que la tribu independentista sent que Espanya es va crear per destruir el poble de Catalunya, per dissoldre la seva identitat. Ara, al Parlament, Puigdemont i els seus esclauets de Junts són el poble elegit i acaben boicotejant la política. Es posa en perill no només la convivència sinó la mateixa democràcia.

¿Com hem arribat fins aquí? 

Explico al llibre que una societat no s’uneix entorn de la identitat, la bandera o el sistema, sinó entorn d’una idea que uneix tots els comptes del collar. Aquesta idea era que els fills viuran millor que els pares. És el que ens mantenia en marxa als occidentals.

 ¿I quan es trenca això?

El 2008, quan es constata que el sistema econòmic ha deixat molta gent enrere, que els drets socials es van erosionant. No percebem això com un sot, sinó com una estafa. A partir d’allà comencen el populisme i la polarització. Abans, un Trump és impossible.

És vostè molt crític amb l’esquerra. ¿Quina responsabilitat té?

Després de la caiguda de l’URSS, amb les reivindicacions obreres no es guanyaven eleccions i l’esquerra va acabar refugiant-se en el simbolisme i en lluites com les de les minories. El problema és la seva falta de reacció en un moment de perill econòmic extrem i estar enganxat al que és cultural.

¿Per què?

Perquè el populisme d’esquerres sap que mou més passions dir «que ve el feixisme» o que hi ha una placa de Franco que el treball de Yolanda Díaz, que es pot vendre com una victòria quan aconsegueix alguna cosa, però que és avorrit i  burocràtic. 

¿És l’estratègia de Podem moure passions? 

Podem centra la lluita en aquestes batalles simbòliques del «no passaran» perquè li dona rèdits a les xarxes socials. Em sembla bé que un representant dels manters figuri a les llistes electorals a la Comunitat de Madrid, però la decisió es pren perquè cal tenir un negre. És pura propaganda simbòlica. És com el que va passar amb Kamala Harris. 

¿Nomenar vicepresidenta Kamala Harris també és populisme?

Tal com ho han venut a la premsa, on es parla d’una dona racialitzada que per fi arriba a la vicepresidència, sembla que sigui un valor absolut. Per aquesta regla de tres, quan Vox va presentar un negre com a candidat a les eleccions catalanes hauríem d’haver dit que era un gran pas. La propaganda que serveix per a una banda no serveix per a l’altra. 

Explica que en un debat televisiu li van preguntar si era feminista i la seva resposta va ser: «No ho sé». ¿Continua sense saber-ho? 

No sé si soc feminista o no. No m’interessa la identitat, no vull pertànyer a un club que em doni un carnet i punts en funció del que pensi o digui. Però soc conscient dels abusos sexuals en certs àmbits laborals, de la bretxa salarial i dels sostres de vidre. Estic fins i tot a favor de quotes per avançar cap a una situació on no facin falta quotes. 

¿On és el però?

Dono suport a moltes de les seves reivindicacions, el que passa és que, actualment, el feminisme no és només això. És un moviment identitari. I la prova és la baralla entre feministes radicals i del moviment ‘queer’ per la ‘llei trans’. És una disputa tribal per una qüestió d’identitat que no m’interessa gens.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Sabrem sortir de la casa del penjat?  

L’única oportunitat que té la democràcia és ser resistent, i això passa per la defensa de les institucions, tot i que siguin imperfectes. Quan uns bojos van entrar al Capitoli, el que va salvar la democràcia nord-americana d’un dictador va ser la força de les seves institucions, aquelles que tant critiquen els antisistema. Insto a una resistència íntima del ciutadà.