¿Per què és tan important l’OMS?

Quan a principis del segle XIX es va intensificar el comerç internacional promogut per l’avarícia colonialista, a part de mercaderies els vaixells van escampar arreu del planeta malalties epidèmiques que causaven estralls. A Europa, per exemple, entre 1830 i 1847, es van patir multitud de brots de còlera a totes les grans ciutats del continent. Això va motivar l’organització, el 1851, de la Primera Conferència Sanitària a París, per intentar abordar una solució conjunta. La iniciativa va fracassar tant perquè no es tenia prou coneixement científic per fer-li front com perquè van prevaldre els interessos polítics particulars de cada país. En el seu present (tornem a l’egocentrisme) el més important era dominar l’adversari i que la bandera pròpia onegés arreu del planeta. Milions de víctimes i quatres dècades després, el 1892, per fi va néixer la Convenció Sanitària Internacional pel Control del Còlera. Cinc anys més tard es va crear un organisme similar per tractar la pesta.

Paral·lelament es va forjar l’ens internacional de salut més antic del món: l’Organització Panamericana de la Salut, fundada el 1902. Aquella experiència va motivar que el 1907 a Europa s’obrís l’Oficina Internacional d’Higiene Pública, però va tenir poc recorregut perquè el 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial. 

Quan va acabar el conflicte es va constituir la Societat de Nacions i sota el seu paraigua, el 1919, es va crear una Organització Sanitària. Des d’allà es van promoure algunes campanyes globals i es va fer possible que el 1926 es treballés en la Convenció Sanitària Internacional contra la verola i el tifus. Aquesta convenció es va mantenir activa fins la vigília de la Segona Guerra Mundial. La darrera trobada es va celebrar a París el 1938.

Entre 1939 i 1945 l’espècie humana va demostrar que la seva capacitat d’autodestrucció havia arribat a un nivell de refinament esfereïdor. L’Holocaust nazi, les bombes atòmiques dels Estats Units... va semblar que s’havia arribat a un límit infranquejable (una línia vermella que diuen els polítics d’ara) i tothom es va omplir la boca de construir un món nou respectant els drets de les persones. Però entre el dir i el fer... 

Ara bé, així van néixer les Nacions Unides el 1945 a San Francisco. Entre els acords presos en aquella cimera es va decidir que calia dotar l’ONU d’una Organització Mundial de la Salut (OMS). Durant dos anys, divuit països van treballar per donar-li forma i, finalment, el 7 d’abril de 1948 l’OMS es va constituir oficialment a Nova York. La primera reunió del nou ens es va celebrar a Ginebra -on des d’aleshores manté la seva seu principal- i es van marcar les prioritats de treball més immediates. Volien fer front al paludisme, la tuberculosi, les malalties venèries, es proposaven millorar la salut materna-infantil i la nutrició. 

Després van venir altres campanyes. Una de les més importants va ser la vacunació contra la poliomielitis, una malaltia que es trobes en vies d’eradicació, de la mateixa manera que abans ja es va aconseguir amb la verola i la pesta bovina. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

És a dir, en menys de dos segles s’ha passat de tenir països que no volien col·laborar per fer front al còlera a tenir organismes internacionals que contenen epidèmies. Ara toca lluitar contra la Covid-19, que està posant al límit l’OMS, fins al punt que alguns sectors polítics l’han volgut desacreditar. Recordem que el president Trump va arribar a retirar els EUA de l’Organització Mundial de la Salut.

És possible que casos d’èxit en les campanyes de vacunació com el Regne Unit o Israel facin pensar que és millor anar per lliure, però si es mira amb perspectiva fa difícil pensar que en un món global, aïllar-se tingui recorregut. El benestar ha de ser col·lectiu perquè si una peça falla el castell de cartes s’enfonsa.