Entrevista

Eduard Cabré: «La vivenda social de propietat és una política franquista»

Consultor en polítiques de vivenda, exposa la seva anàlisi en ple debat sobre la futura Llei de la Vivenda i sobre quina seria la millor manera de regular els desbocats preus del lloguer. Cabré és un dels participants en la sessió que presentarà les conclusions del cicle ‘L’emergència de l’hàbitat urbà: reptes i oportunitats’, que organitza l’Observatori Social de la Fundació la Caixa. La jornada tindrà lloc dimarts dia 30, de 16.00 a 20.00 hores, al Palau Macaya de Barcelona. L’entrada és gratuïta prèvia reserva a palaumacaya.org i la sessió s’oferirà en diferit a partir de l’1 d’abril.

4
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

A Catalunya el 72% de les vivendes són de propietat i a Espanya aquesta xifra arriba al 76%. ¿Això predetermina el debat?

Totalment. Els propietaris volen que les seves vivendes mantinguin el preu i no es devaluïn, per tant qualsevol política que posi en risc aquesta dinàmica els fa patir. Predetermina el debat i l’opinió pública respecte al debat.

¿Es protegeix més el dret a la propietat que a la vivenda?

En certa forma sí, però molts propietaris tenen fills o nebots que no poden accedir a una vivenda i també són sensibles a les necessitats de vivenda.

¿Plantejar la vivenda com un dret universal és utòpic?

És utòpic en el sentit de pensar que l’administració pública proveeixi cases per a tothom via vivenda pública, perquè això significaria que més de la meitat de les vivendes haurien de ser de titularitat pública. Però sí que pot ser un objectiu de política pública universal.

¿Com?

Amb una part pública del parc de vivendes, ajuts al lloguer i altres tipus d’ajuts, una regulació del marc privat i altres mecanismes.

La regulació dels preus del lloguer ja regeix a Catalunya i és el nus de la futura Llei de Vivenda. ¿Regular el lloguer és franquista?

La regulació dels preus dels lloguers a l’Espanya franquista es va produir també en la majoria de països europeus després de la II Guerra Mundial, així que, més que franquista, aquesta regulació és pròpia d’una època. 

«La regulació ha de garantir que no desincentivarà els propietaris a l’hora d’oferir vivenda de lloguer»

¿En què és diferent la proposta de regulació d’Unides Podem?

És molt diferent perquè no es tracta d’un control rígid en el sentit que no es puguin actualitzar les rendes, sinó que es contempla una actualització basada en l’IPC i quan es facin millores es podran repercutir esglaonadament aquestes millores en el lloguer.

¿Una regulació a la llarga podria reduir l’oferta de lloguer?

La regulació és imprescindible, però ha de garantir que no desincentivarà els propietaris a l’hora de posar la vivenda de lloguer i mantenir-la i rehabilitar-la en el sentit energètic. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

¿Per què s’ha construït tan poca vivenda protegida durant l’última dècada?

Se n’ha fet poca, però a Espanya s’ha construït molta vivenda protegida des de l’inici de la democràcia. El que passa és que era un parc que tenia una regulació temporal i amb el temps aquestes vivendes s’han desregulat.

¿Com és possible que es pugui comprar i vendre una vivenda protegida?

El terme vivenda protegida només existeix a Espanya. La majoria de països europeus parlen de vivenda social o assequible i es pressuposa que és de lloguer. La figura de la vivenda social després de la segona guerra mundial en règim de propietat és ‘made in Spain’ total.

«La política franquista buscava que la gent estigués pendent de pagar la hipoteca i no es rebel·lés contra el sistema»

¿I ‘made in Franco’ també?

Sí, és un política franquista. Es volia un país de propietaris i no de proletaris. Es buscava que la gent estigués pendent de pagar la hipoteca i temorosa de perdre la seva feina i no es podria rebel·lar contra el sistema, contra el propietari o contra la fàbrica.

La vivenda com a eina de control social.

Exacte.

Si amb la pandèmia s’acabés produint un èxode rural i el turisme no fos tan massiu, ¿es facilitaria l’accés a la vivenda?

Jo encara no veig un canvi de paradigma, però tot i que aquest fos el cas, dubto que repercutís en una accessibilitat més gran a la vivenda. Com es va veure en la crisi del 2008, hi ha molt capital privat, sobretot internacional, que utilitza aquests contextos adversos per posar el seu capital en l’àmbit de la vivenda.

Sovint se cita Berlín o Amsterdam com a models per a Barcelona.

Una cosa és a qui mires i una altra si podràs arribar a ser com ell. El model a admirar i desitjar és Viena. Té pràcticament un terç de vivenda pública, un terç de vivenda social gestionada per entitats sense ànim de lucre i un terç de vivenda privada que, a més, té una part de lloguer regulat. Fins i tot algú de dretes diria que és un model admirable.

«El model a admirar i desitjar és Viena, però per arribar a ell Barcelona hauria d’expropiar o comprar vivenda en massa»

Però...

Després de la guerra, Viena va haver de reconstruir-se amb una inversió pública increïble. Per plantejar-se una cosa així Barcelona hauria d’expropiar o comprar en massa moltíssima vivenda, amb un pressupost inimaginable. Viena és un exemple al qual no podrem arribar mai.  Barcelona i Catalunya han de construir el seu propi model, tenint en compte altres exemples però amb la seva pròpia idiosincràsia. 

Notícies relacionades

¿No és una cosa perversa dedicar-se a reflexionar sobre la falta de vivenda en un espai patrocinat per un gran banc?

M’ho vaig plantejar quan vaig acceptar participar en les jornades i fer aquesta entrevista i penso dues coses: primer, jo diré el que vulgui i agraeixo que ningú m’hagi posat cap condicionant, a més és una oportunitat per arribar a més persones; d’altra banda, entitats com La Caixa han de jugar un rol en aquest model de vivenda que volem construir, no s’han d’excloure, però crec que han de fer un canvi d’actitud i de prioritats.