Jorge María Reverte, més que un periodista

Creador del detectiu Julio Gálvez, que va protagonitzar ‘Demasiado para Gálvez’, la primera novel·la de la sèrie, o ‘Gálvez en Euskadi’, un conjunt de novel·les negres en les quals va abordar els problemes polítics del final del franquisme i de la Transició, una mica a la manera del Pepe Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán. 

Autor d’una trentena de llibres, com a historiador es va especialitzar en la Guerra Civil espanyola. Va publicar, entre altres treballs, ‘La batalla de Madrid’, ‘La batalla del Ebro’, ‘El arte de matar’, ‘La furia y el silencio’, ‘De Madrid al Ebro’ o, com una derivada del conflicte, ‘La División Azul’, a la qual havia pertangut el seu pare. Tots els seus llibres sobre la Guerra Civil eren fets amb una tècnica que barrejava la investigació rigorosa i els testimonis escrits o orals, i destacaven per la seva amenitat narrativa.

Va rebre el Premi Internacional Terenci Moix per la seva obra ‘La caída de Cataluña’, referida a la Guerra Civil. Catalunya sempre havia sigut una de les seves preocupacions i a les seves columnes dels últims anys estava molt present tant el conflicte de la relació amb la resta d’Espanya com els protagonistes del procés. Moltes vegades, Catalunya i el procés es colaven en els seus escrits fins i tot sense venir molt a tomb, tot i que no fossin el tema principal de la columna, fet que denotava que no podia deixar de pensar en una qüestió que l’esquinçava per dins. Admirava –i més d’una vegada ho va escriure– els que, en una situació de tanta pressió com la que es pateix a la Catalunya actual, eren capaços de trencar l’unanimisme instal·lat en una part determinant de la societat catalana. 

Militant antifranquista des de sempre, mai havia deixat d’ubicar-se a l’esquerra, al contrari del que va passar amb alguns amics i companys amb els quals havia compartit feina i militància. «Aquest ha canviat alhora d’ideologia i de telèfon», va dir una vegada d’un d’ells, ja desaparegut. Fruit d’aquest compromís, va publicar, juntament amb la seva germana Isabel, ‘La matanza de Atocha’, una reconstrucció de l’assassinat el 1977 de cinc advocats laboralistes al despatx del carrer d’Atocha de Madrid. 

L’any 2009 va obtenir el Premi Ortega i Gasset de Periodisme pel reportatge ‘Una muerte digna’, en el qual explicava com ell i els seus germans havien ajudat a morir la seva mare, que tenia un càncer de mama terminal i havia sol·licitat l’ajuda. El Jorge va confessar que era el text que més li havia costat escriure i recordar-lo ara és molt oportú quan acaba d’aprovar-se a Espanya la llei de l’eutanàsia, tot i que encara no ha entrat en vigor.

No és l’única vegada que va escriure sobre salut i malaltia. El 2014 va patir un ictus que el va deixar paralitzat, però li va permetre continuar escrivint. Va narrar la seva experiència en el llibre ‘Inútilmente guapo. Mi batalla contra el ictus’, i fa dues setmanes va explicar a la seva columna d’‘El País’ que li havien detectat un càncer, del qual acaba de morir. Tots aquests textos que podrien resultar tràgics estaven impregnats d’un sentit de l’humor sarcàstic que no l’abandonava mai.

Notícies relacionades

Mor als 72 anys l’escriptor i periodista Jorge Martínez Reverte

¿Quant viuen els gats?

Madridista acèrrim com era, per exemple, provocava els seguidors del Barça amb afirmacions com aquesta: quan els blaugranes van guanyar la primera Copa d’Europa el 1992 a Wembley, li va dir a un seguidor culer: «Ara ja teniu una Copa d’Europa més que l’Almeria».

Jorge M. Reverte, com firmava, deixa un llibre pòstum, que serà publicat el pròxim mes d’abril. Es tracta d’‘El vuelo de los buitres’, sobre el desastre d’Annual i el conflicte del Rif, que, segons la seva editora, aportarà novetats sobre la guerra lliurada per l’Exèrcit espanyol fa ara un segle al Marroc.