Entendre-hi + amb la història

Predecessors de l’eutanàsia

L’eutanàsia és una de les qüestions ètiques que més debat provoca. Fa dos segles ja hi havia metges amb una opinió molt clara sobre el tema. Avui expliquem la seva història.

Predecessors de l’eutanàsia
3
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé
Xavier Carmaniu Mainadé

Historiador

ver +

Malgrat que s’acaba d’aprovar la llei de l’eutanàsia per part del Congrés, això no vol dir que aquest sigui un tema nou. El debat sobre com ha de procedir la medicina amb les persones que pateixen malalties terminals té segles d’història. Habitualment quan es busquen els orígens d’aquesta qüestió les cròniques es remunten a l’època clàssica, i se cita que personalitats gregues i romanes com Sòcrates, Plató o Sèneca eren partidaris del seu ús. Posteriorment, amb la consolidació del cristianisme com a religió hegemònica a Europa, ajudar a morir era inconcebible perquè treure la vida només era potestat de Déu Pare Omnipotent. Sembla que va ser el filòsof anglès Francis Bacon al segle XVII qui va utilitzar el terme eutanàsia per primera vegada. Ara bé, el seu enfocament era sobretot teòric i l’utilitzava per referir-se al procés de preparació de cos i esperit per a una bona mort.

Ara bé, una cosa és la teoria i una altra, la pràctica. Al llarg de la història sempre hi ha hagut metges que han ajudat els seus pacients a morir, però mai reconeixent-ho públicament. Per això són tan importants els testimonis localitzats per l’historiador de la medicina Michael Stolberg.

Fruit de les seves investigacions, va recuperar el cas de dos pioners alemanys que van escriure sobre la mort assistida. El facultatiu Carl Tortum, en un assaig publicat el 1800, admetia que davant el patiment dels pacients agonitzants un metge només podia desitjar-los una mort dolça i acabar amb aquella tortura que no tenia cap altre desenllaç que deixar d’existir. Recomanava als seus col·legues que administressin una dosi moderada de suc de cascall o unes gotes de làudan per mitigar el dolor. Conscient que la seva proposta podia despertar recels, reblava el text afirmant que moralment aquest tipus de pràctiques estaven permeses en casos extrems.

Segons Stolberg, Tortum hauria sigut el primer metge de l’Europa cristiana a defensar públicament l’eutanàsia. Però no va ser l’únic, perquè el doctor Christian Ludwig Mursinna, cirurgià polonès en exercici a Berlín, el 1801 va escriure un article en què admetia haver ajudat un pacient terminal de càncer a posar fi a la seva vida. Mursinna relatava com l’home li havia demanat que no el deixés patir més quan el tumor que li havia aparegut al llavi li havia avançat per la cara i l’interior del coll fins al punt que gairebé no podia menjar i a més li provocava uns dolors terribles. En el seu escrit, el metge reconeixia que el sofriment encara hauria sigut pitjor i més llarg si no li hagués subministrat opiacis en l’últim tram.

Una de les qüestions que intenta respondre Stolberg durant la seva investigació sobre aquests metges és què va fer possible que, a començament del segle XIX, dos metges alemanys s’atrevissin no només a defensar públicament l’eutanàsia sinó a admetre que l’havien practicat amb alguns pacients. L’historiador apunta a diferents raons que van des del canvi de mentalitat i la disminució del pes de la religió fins a l’experiència viscuda pels mateixos facultatius, que en el moment de publicar els seus plantejaments ja portaven una llarga trajectòria professional a la seva esquena. I aquí apareix una qüestió de rabiosa actualitat: l’empatia.

Notícies relacionades

Tant Tortum com Mursinna entenien la terrible situació per la qual estaven passant els pacients que ja no tenien cap esperança de sobreviure i que l’única cosa que volien era deslliurar-se d’aquell dolor de manera definitiva.

Per primera vegada en la història de la medicina moderna, dos facultatius van aixecar la veu de manera desacomplexada per donar compte als seus col·legues que, més enllà de tractar amb malalties, calia atendre les persones que les patien. Dos segles més tard es continua tractant del mateix. Posar-se a la pell de l’altre i mirar d’entendre la seva situació per poder acompanyar-lo durant l’última etapa de la seva vida perquè se’n pugui anar en pau.

A totes les guerres