Entendre-hi + amb la història

La matrioixca Brunete

Aquest dimarts és un dia marcat en la memòria de tots els que van viure el 1981. A Espanya es va produir un intent de cop d’Estat, que encara ara ressona en l’imaginari col·lectiu

La matrioixca Brunete
Es llegeix en minuts

Aquest dimarts és 23-F. Ja fa 40 anys que Tejero va assaltar el Congrés dels Diputats durant la sessió d’investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo, que havia de substituir el president dimitit Adolfo Suárez.

De la mateixa manera que ara els que ho van viure són capaços de rememorar l’angoixa d’aquelles hores; el 1981 moltes persones recordaven el que havia passat 45 anys abans, el 1936, quan Franco va alçar-se contra la República. El temor a tornar a la dictadura es va apoderar de molts i alguns, aquella nit de fa quatre dècades, ja es van preparar per abandonar el país per temor a una persecució generalitzada com la del 1939. Però no. De matinada, el rei Joan Carles I, vestit de militar, va fer una al·locució pública i els colpistes van lliurar-se.

Repassar les cròniques periodístiques i les declaracions de la classe política de l’època fa esbossar un somriure. El pas del temps ha evaporat el perfum ingenu de la Transició. Durant molt temps l’episodi del 23-F va servir per lloar el Monarca i proclamar visques a la Constitució, com si aquell text hagués d’exorcitzar tots els mals d’un país, que havia passat d’una legalitat totalitària a una de democràtica sense massa canvis de fons.

Els episodis històrics deixen pòsit a diferents nivells. Evidentment tenen conseqüències estructurals. En aquest cas la mitificació del Rei i la involució autonòmica amb lleis com la LOAPA, per exemple. Però també altres de caràcter més popular, que s’han incorporat a l’imaginari col·lectiu. «¡Todo el mundo al suelo!» o «¡Tranquil, Jordi, Tranquil!» formen part de la memòria de tota una generació.

Fruit d’aquella època es va popularitzar el terme ‘Brunete mediàtica’, tot i que en realitat no va aparèixer fins l’any 2000. En plena campanya electoral a Euskadi, el líder del Partit Nacionalista Basc, Xabier Arzalluz, va acusar la premsa madrilenya d’atacar les formacions basques per afavorir els interessos del Partit Popular. La crispació política d’aquells dies, marcada pel terrorisme d’ETA i la visceralitat del PP, era asfixiant i el concepte ‘Brunete mediàtica’ va fer tanta fortuna que, des d’aquell moment, ha estat una expressió recurrent i encara ara s’utilitza.

Divisió cuirassada

Brunete és com aquelles nines russes, que a dins sempre n’amaguen d’altres. És evident que Arzalluz es referia a la Divisió Cuirassada Brunete, que el 23-F estava destinada a ocupar alguns punts estratègics de Madrid mentre Tejero segrestava els diputats al Congrés. En aquells moments la Brunete estava formada per uns 13.000 efectius i disposava del material de guerra més avançat que hi havia a l’Espanya d'aleshores. Si aquella divisió no va ocupar la capital espanyola va ser perquè el capità general de Madrid, Guillermo Quintana Lacaci, ho va impedir malgrat la pressió d’alguns companys d’armes.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

No és l’única matrioixca de Brunete, perquè al seu interior n’oculta una altra: una batalla de la Guerra Civil. El juliol del 1937, quan feia un any que durava el conflicte, les tropes de Franco anaven avançant per tot el territori. A Madrid, l’Exèrcit republicà resistia com podia i per treure’s pressió, va intentar una ofensiva. D’entrada l’operació va ser un èxit però els rebels van rebre suport de la Legió Còndor nazi, que va frenar l’avanç republicà a la localitat de Brunete. A més, al cap de pocs dies, els franquistes van iniciar una contraofensiva. Així doncs, els lleials no van aconseguir els objectius de la batalla, que està considerada una de les més dures de la guerra.

Quan la dictadura va reorganitzar l’Exèrcit, el 1943, va batejar amb el nom de Brunete la divisió cuirassada, que va quedar sota el comandament del tinent general Ricardo de Rada, de família carlista i descendent de Teodoro Rada, que va morir el 1874 lluitant pel pretendent Carles durant el setge de Bilbao.

Et pot interesar

Com deia Gerald Brenan, la història espanyola és un laberint. I a cada racó, per anecdòtic que sembli, hi apareixen matrioixques plenes de sorpreses al seu interior.

Gerda Taro

Una de les víctimes durant la retirada republicana va ser la fotògrafa alemanya Gerda Taro, que va perdre la vida atropellada accidentalment per un tanc. Té el trist honor de ser la primera dona fotoperiodista morta cobrint un conflicte armat. Va ser enterrada al cementiri Père-Lachese de París l’1 d’agost de 1937. Tenia 26 anys.