ENTENDRE-HI+ Indústries culturals

Conflictes per a un sector en transformació

Les restriccions imposades per lluitar contra la pandèmia de la Covid-19 han suposat un cop duríssim per a les indústries culturals i creatives. El 2020 va ser un any negre i, ara per ara, el 2021 no sembla que es disposi a donar gaires alegries al sector. Anna Villarroya, professora i investigadora de la UB i directora del Centre de Recerca a Informació, Comunicació i Cultura (CRICC); Xavier Cubeles, professor d’economia de les indústries culturals de la Facultat de Comunicació de la UPF i membre de l’equip de consultoria tecnològica de la Fundació Eurecat; Marc Roig, coordinador acadèmic del màster en Producció i Comunicació Cultural de FCRI Blanquerna-URL, i Azucena Tena Micó, professora i doctoranda del mateix màster, analitzen el futur del sector.

Conflictes per a un sector en transformació
Es llegeix en minuts

Més enllà del seu valor com a sector econòmic, la cultura ha demostrat ser un motor de transformació social. No obstant, la pandèmia ha situat el sector en un lloc desconegut, amb uns recursos cada vegada més escassos i uns reptes cada vegada més complexos. És moment de reflexionar sobre el valor de la cultura i sobre la seva necessària transformació en clau de futur.

Com la cultura millora les nostres vides

Anna Villarroya. Professora i investigadora de la UB i directora del Centre de Recerca a Informació, Comunicació i Cultura (CRICC)

L’actual situació de pandèmia global ha evidenciat en les nostres societats molts dels valors analitzats en l’acadèmia des de fa dècades. La cultura ha demostrat tenir un efecte positiu en la nostra salut i benestar. Les activitats artístiques i culturals que hem pogut desenvolupar aquests últims mesos, virtualment o amb aforaments reduïts, han millorat el nostre estat d’ànim, l’autoestima i han permès exposar-nos a un contacte social diferent a com el coneixíem fins aleshores.  

L’abril del 2020, l’Organització Mundial de la Salut recomanava incloure l’art i la cultura en els sistemes sanitaris. Amb caràcter pioner a nivell internacional, l’Institut Català de la Salut, con el recolzament del Departament de Cultura, engegava el juny del 2020 el programa 'RecuperART-19' dirigit a millorar l’estat emocional del col·lectiu dels professionals sanitaris a partir de l’ús dels museus i centres d’art com a entorns de reflexió i millora del benestar emocional.

La pràctica artística també s’associa a millores educatives com l’adquisició del llenguatge en etapes prematures, el rendiment acadèmic o l’augment de les habilitats cognitives.

Però la cultura també és capaç de generar beneficis amb un impacte social més ampli. Sabem que la cultura facilita la inclusió social dels col·lectius més vulnerables. Així, la participació en activitats culturals i artístiques de població en risc d’exclusió ofereix la motivació i les habilitats per a una participació cívica més elevada, aporta visibilitat a les expressions minoritàries, i més potencial de reconeixement mutu i cooperació entre els diferents grups en el diàleg intercultural i intergeneracional.

També és un instrument important en la construcció d’entorns vitals sostenibles en què la ciutadania es pot reconèixer, identificar i desenvolupar. Els equipaments i activitats culturals, quan es dissenyen adequadament, poden contribuir a la regeneració urbana i territorial

Existeixen cada vegada més entitats públiques i privades que treballen a favor del valor de la cultura per a les nostres societats. Iniciatives amb una trajectòria ja consolidada com ‘Art for Change’ de la Fundació ‘La Caixa’, en què l’art i la cultura s’utilitzen com a eines per a la millora social, o més recents com el programa ‘ART i PART’ de creació artística comunitària, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona, són exemples de com l’art i la cultura milloren la vida de les persones. L’espai públic és un recurs clau per a la interacció i la participació cultural.

En plena pandèmia, la Fundació Carulla va engegar el programa ‘SOS Cultura’ destinat a recolzar creadores i creadors culturals capaços d’abordar a través del seu art els efectes emocionals provocats per la pandèmia.

Com en una ‘escape room’ (sense ser un joc)

Xavier Cubeles. Professor d’economia de les indústries culturals de la Facultat de Comunicació de la UPF i membre de l’equip de consultoria tecnològica de la Fundació Eurecat-Centre Tecnològic de Catalunya.

L’any 2020 va començar amb unes xifres d’activitat cultural similars a les d’abans de la recessió del 2009. Al març, va esclatar la crisi de la Covid-19 i es va iniciar una caiguda brusca de la demanda cultural, sobretot fora de la llar. La pandèmia ha tingut forts efectes econòmics negatius en moltes activitats.

En aquest període s’ha produït un ús intensiu d’internet per raons laborals, educatives, socials i també culturals. El consum i l’oferta de producte cultural ‘online’ han crescut, per la qual cosa també hi ha sectors que han incrementat l’activitat, com les plataformes de distribució de continguts culturals.

En vista d’això, empreses i institucions culturals han donat més prioritat a les seves estratègies d’innovació de cara a la transformació digital, que continua avançant en múltiples direccions. D’una banda, en la recerca de nous formats de productes culturals mitjançant un ús avançat de la immersivitat, la interactivitat, la realitat virtual, les dades massives, la intel·ligència artificial o d’altres. L’exploració de nous models de negoci segueix en un lloc destacat de l’agenda per assegurar la viabilitat de les empreses i la generació de llocs de treball. També s’investiga per atendre millor necessitats culturals col·lectives, com la preservació del patrimoni o la garantia del pluralisme en la participació cultural. Igualment, es debat sobre nous models de governança dels entorns digitals que vetllin pel respecte dels drets socials, econòmics i culturals.

El foment de la innovació i de la cultura rep, fàcilment, adhesions favorables, però no sempre prou recursos. En certs entorns, encara ressonen les conegudes paraules d’Unamuno: «Que inventin ‘ells’ i nosaltres ens aprofitarem de les seves invencions».

‘Ells’, que poden ser experts en àrees de coneixement diferents de les nostres. Però tinguem en compte que la gran diversitat de reptes a abordar en cultura requereix un enfocament multidisciplinari que integri creativitat, ciència i tecnologia.

O ‘ells’, que poden ser persones o institucions d’altres territoris líders en innovació. Però recordem que les dinàmiques d’innovació comporten una acumulació de coneixements que retroalimenta la capacitat de fer futures innovacions. El cost de quedar exclòs, limitant-nos a fer el que sabem fer, podria ser molt elevat.

La pandèmia de la Covid-19 ens ha situat en un lloc desconegut, amb uns recursos que tendeixen a ser cada vegada més escassos, i amb uns reptes cada vegada més complexos. Sense ser un joc, som com en una ‘escape room’, on el treball en equip serà primordial. S’han de clarificar els objectius i potenciar els factors que poden estimular la col·laboració. 

Això serà imprescindible per resoldre la crisi sanitària i, també, per participar activament del procés que establirà com viurem i conviurem els pròxims anys, que inclou com crearem, produirem i disfrutarem de la cultura

Si no és en viu, la música no val res

Marc Roig, coordinador acadèmic del màster en Producció i Comunicació Cultural de FCRI Blanquerna-URL, i Azucena Tena Micó, professora i doctoranda del màster

La Covid també ha obligat els festivals a reinventar el seu futur. PwC preveu que la música en directe torni a nivells pre-Covid el 2024 i Goldman Sachs, el 2022. Aviat serem on érem i potser és el més preocupant. La pandèmia podia ser una oportunitat per reconfigurar el sector en clau de sostenibilitat i resiliència. Allunyar-se de la festivalització i la precarització i planificar la música com un ecosistema. Polítiques musicals que posin en primer pla el valor públic i social de la cultura. Més enllà de l’impacte econòmic, la música en viu és una pràctica participativa i comunitària, un plat calent per a dies de festa.

El sector mostra solidesa. La pandèmia l’ha cohesionat i vivim un moment creatiu òptim. ¿Què s’ha de pensar ara? Primer, alinear les visions de les administracions per maximitzar el valor públic. Tots els festivals compten amb ajudes públiques, però sovint aquestes es reparteixen en funció de qui fa més soroll. S’ha de mesurar el valor públic i social i repartir en conseqüència.

Pensar en lògica d’ecosistema és la clau per garantir vasos comunicants entre la formació, la creació i la difusió. En polítiques que reverteixin en la vida de la gent dels territoris on es fan els festivals. Un ecosistema divers i plural centrat en el recolzament mutu entre tots els agents. És urgent combatre la precarització laboral, establir acords en l’àmbit de la contractació, i generar sinergies entre grans i petits que fomentin els grups emergents.

Vistes les conseqüències de la digitalització en la música gravada, la música en directe farà bé en allunyar-se de les pràctiques virtuals. La digitalització pot ser una eina per millorar la participació, però mai un plat congelat de la música en viu. Un músic cobra menys de 0,004 dòlars per cada escolta a Spotify. S’ha de treballar per acostar els festivals a tothom, donant rellevància al sector comunitari i descentralitzant l’activitat. Com deia Gato Pérez, «la rumba neix al carrer».

Et pot interesar

Els dos grans reptes dels festivals són que la crisi no provoqui una precarització professional, i la digitalització, una minva en la qualitat de l’experiència. En els últims 30 anys la música a Catalunya ha viscut un procés de professionalització, institucionalització i industrialització. El revers de la professionalització és la precarietat laboral; el de la institucionalització, que la música perdi la seva expressivitat popular; i el costat fosc de la industrialització, que la música perdi la seva dimensió participativa.

Excel·lència musical significa gestió professional mantenint el caràcter popular i col·lectiu de la música. Expressivitat, sincronització d’emocions, inclusió, diversitat, pensament crític... són els valors de la música. Si la música no és viva, si no és un plat calent, no val res.