De saló del tron a hemicicle democràtic

Aquesta mitjanit s’abaixarà el teló de la campanya electoral i diumenge –qui vulgui i pugui– escollirà el partit que més li plagui (o que menys l’incomodi). Hi ha en joc 135 butaques de vellut vermell a l’edifici del Parlament, situat al parc de la Ciutadella de Barcelona. Un lloc carregat de simbolisme que connecta directament amb la Guerra de Successió de 1714.

Quan les tropes borbòniques van aconseguir vèncer la resistència barcelonina després de mesos de setge, Felip V va voler deixar ben clar als catalans que la seva victòria era inapel·lable. Per aquesta raó va manar aixecar una fortalesa al Born, el cor econòmic de la ciutat. Els historiadors han demostrat que no hi havia cap necessitat de construir-la allà si el que realment es pretenia era protegir la població barcelonina de possibles atacs exteriors. Però és que el complex militar no era de defensa, sinó de vigilància.

Les autoritats locals ho van tenir sempre present i ben aviat van començar a demanar que es demolís. Ho van plantejar, sense èxit, en quatre ocasions: 1794, 1840, 1845 i 1862. Van tenir més sort a la cinquena. Aprofitant l’ambient progressista que es vivia a Espanya el 1868, arran de la revolució liderada per Prim que havia expulsat Isabel II del tron, les Corts de Madrid van aprovar la cessió dels terrenys a l’Ajuntament de Barcelona. Això sí, amb la condició que el consistori es fes càrrec de les despeses de la demolició, es comprometés a destinar el nou espai a parcs i jardins i assumís el cost de la construcció de noves casernes militars. Però com passa sempre en aquest país, després d’una gran cerimònia plena de solemnitat, ministres i polítics locals, la realització del projecte es va convertir en una olla de grills. No es posaven d’acord en qui l’havia de dissenyar ni d’on havien de sortir els diners d’una operació molt cara. I, per si no n’hi hagués prou, els hereus dels antics propietaris dels terrenys expropiats per Felip V van reclamar la titularitat via judicial.

L’Ajuntament no va donar l’impuls definitiu a l’ordenació de la zona fins al 1880, quan es va començar a perfilar la idea que aquell seria el lloc idoni per acollir l’Exposició Universal del 1888. I en tot aquest embolic, que un altre dia explicarem amb més detall, l’arsenal de la Ciutadella va sobreviure al pic i a la pala. De fet, el comitè organitzador de la mostra va decidir reformar l’edifici per convertir-lo en residència oficial per a la família reial. Es pretenia que, una vegada passat l’esdeveniment, l’arsenal es convertís en el Palau Reial de Barcelona. Com que Ses Majestats no tenien gaire ganes de visitar la capital catalana, a partir de 1902 l’espai es va transformar en la seu del Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic, sota la supervisió de Josep Puig i Cadafalch.

Una altra vegada caserna

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Quan el 1931 es va proclamar la Segona República i es va concedir l’Estatut d’Autonomia a Catalunya, es va escollir aquest lloc per ubicar la cambra legislativa que l’havia de regir. Ironies de la història, l’actual hemicicle era l’espai que ocupava el Saló del Tron. L’alegria va durar poc perquè la dictadura de 1939 va abolir les institucions pròpies i si Felip V havia construït la Ciutadella al Born, Franco va convertir el Parlament en caserna militar. A partir del 1945, l’Exèrcit va abandonar l’espai, que va acollir el Museu d’Art Modern.

Tot i que l’edifici va perdre les funcions democràtiques, els seus últims inquilins que havien sigut escollits per la ciutadania van fer l’impossible per mantenir la institució viva en l’exili. La majoria van anar a parar Mèxic, on, durant una reunió el 1954, van elegir Josep Tarradellas com a president de la Generalitat. A partir d’aquí, la història ja és coneguda. El 1979, Catalunya va tornar a ser autònoma i el 1980 es van celebrar eleccions al Parlament per primera vegada des dels anys 30. Les de diumenge serviran per elegir els nostres representants en la XIIIa legislatura des d’aleshores.