Quan ets mare i tot vola en mil bocins

Artista ‘freelance’ que ha participat en festivals d’art urbà, ha pintat murals, ha sigut conferenciant i ha publicat diversos llibres, Arrazola no és una mare penedida. «L’Ane és el millor que m’ha passat en la vida». És una mare sincera que vol explicar el seu part, la seva cicatriu, la seva lactància i el seu puerperi sense tabús. Ho ha fet a ‘El Meteorito. De cuando fui madre y todo voló en mil pedazos’ (editat per Lunwerg), llibre il·lustrat impactant i íntim en què l’autora s’obre en canal i, sense voler-ho, dona veu a totes aquestes mames primerenques que pateixen en silenci el remolí físic, emocional, social i laboral que implica portar una nova vida al món. Aquella etapa suposadament rosa en què tothom et dona l’enhorabona i tu no saps ben bé què respondre.

«Els plats bruts es renten a casa. Està malament vist que et sentis malament en els primers mesos de criança perquè se suposa que has d’estar vivint una de les millors etapes de la teva vida», afirma la il·lustradora basca, establerta a Barcelona des del 2010. ‘El Meteorito’ no és una guia sobre la maternitat sinó el particular testimoni d’Arrazola, la seva pròpia experiència. «Necessitava mirar enrere i entendre què ha passat. Què he passat. Em van dir que ho escrigués ràpid perquè s’oblida i a mi no m’agrada oblidar».

El llibre comença amb una Amaia feliç i embarassada. La força està amb ella. És una persona que ho té tot controlat. Sap a quina hora banyarà el seu nadó i a quina hora el posarà a dormir després de donar-li el pit. Sap que treballarà mentre la petita dormi al bressol. «La realitat és que quan neix l’Ane res surt com havies planejat. No hi ha teoria que valgui. L’Ane no és dòcil, no obeeix, no s’adorm a les 20.00 hores, no calla, no sap mamar, ni vol banyar-se i li importa un rave la teva feina», narra la il·lustradora.

Sense amics amb fills («tots són peterpans», somriu la il·lustradora) i amb la família vivint fora de Barcelona, Arrazola i el seu noi es van sentir molt sols al paper de pares primerencs. El llibre narra passejos solitaris pels carrers de Barcelona, buscant les millors rajoles per calmar l’Ane al carro. L’Ane ho roba tot. El descans, la pau, la tranquil·litat, el temps per a la dutxa, la vida de parella, la cultura i les exposicions. «La maternitat no és cultura, és biologia, ens condueix a la mona que portem dins. No és refinada, no va maquillada, no es posa guapeta».

Esmentant un dels assajos fonamentals de la maternitat, ‘¿Dónde está mi tribu?’, de Carolina del Olmo, Arrazola posa de manifest que vivim en una societat tan individualista que les mares no tenen xarxes d’ajuda. La solitud s’accentua amb la lactància, el millor regal que li pots donar al teu nadó i una tasca més difícil i més titànica del que t’expliquen en el centre de salut. «L’Ane no agafava pes. Era molt frustrant. La teva primera tasca com a mare és alimentar el teu fill. Si no aconsegueixes ni això, el sentiment de culpa és enorme. Finalment, vaig buscar informació en la meva tribu particular: Google. Vaig trucar a una assessora de lactància. Vaig pagar els seus serveis i la vida em va canviar bastant. ¿Per què no hi ha aquest tipus de professionals en la sanitat pública?», diu.

Abans de convertir-se en mare, Arrazola no entenia gaire bé les dones que explicaven que no tenien temps ni de dutxar-se quan havien parit. Tampoc entenia les que sol·liciten reduccions de sou i jornada per estar-se més temps amb els seus fills. Per no parlar de les excedències laborals. «Em semblava sorprenent que aquestes mares volguessin estar-se tot el temps amb les seves criatures. No entenia l’amor infinit ni la necessitat dels nadons de ser cuidats i criats tot el temps», admet.

L’autora basca demana a les mares que deixin d’ensenyar les dents les unes a les altres. Viuríem en un món infinitament millor si cadascú respectés les decisions que pren l’altra respecte a la criança. «Les que demanen excedències o reduccions de sou i jornada per estar-se més temps amb els seus fills han de respectar les que no ho fan. I viceversa», afirma.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El 2050, Espanya serà, juntament amb el Japó, el país més envellit del món. Tenim pocs nens, adverteixen totes les estadístiques oficials. ¿Per què? No només per motius demogràfics i culturals, sinó també econòmics. En un país on amb prou feines hi ha ajuts a la criança perquè els fills es consideren una cosa privada, on la maternitat frena en sec la carrera laboral i on els homes no han assumit la corresponsabilitat de les cures, la veritable pregunta no és per què no tenim fills sinó per què els tenim. Treure la maternitat, la criança i la cura dels fills de l’esfera íntima i plantejar-la com una responsabilitat política i social és el missatge que llança ‘El Meteorito’ en el seu pròleg, escrit per Esther Vivas, autora de ‘Mama desobedient’. «Reivindicar la maternitat, visibilitzar-la i valorar-la, no significa idealitzar-la. L’experiència és diferent i única en cada dona», diu Vivas. 

Arrazola va acabar d’escriure i il·lustrar el juny del 2020. Si criar un nadó ja és dur en condicions normals, fer-ho quan un virus amenaça la salut del planeta sencer és una tasca a la qual li falten adjectius. «M’espanta el futur que deixem als nostres fills. De vegades penso en la merda de món que els estem deixant. Quina herència», afirma la il·lustradora, que ja té al cap altres projectes relacionats amb la infància i la criança. La real, no la de les ‘influencers’.