Entrevista

Frances Ryan: «Les persones discapacitades volem drets, no caritat»

La periodista descriu a ‘Tullidos’ (Capitán Swing) els atroços efectes d’una dècada d’austeritat durant la qual el Govern britànic va retallar 31.000 milions d’euros en prestacions per a persones discapacitades. El llibre és un avís per a navegants i obre el debat sobre la demonització dels discapacitats i les ajudes socials.

Frances Ryan: «Les persones discapacitades volem drets, no caritat»
Es llegeix en minuts

Va invertir sis anys a visitar persones discapacitades que vivien en situacions atroces. ¿Quin cas la va impactar més?

Sovint penso en JimBob, un jubilat escocès amb una malaltia respiratòria i artritis a qui van retallar les prestacions durant la primera onada de les polítiques d’austeritat. Vaig parlar amb ell en el cru hivern i no podia ni posar la calefacció. Em van impactar les seves estratègies de supervivència.

 

¿Com quines?

Encenia la calefacció només en una habitació, s’arrupia amb el seu gos dins del cotxe i va plantar una tenda de campanya a la sala per estar més protegit del fred. Havia contribuït al sistema durant tota la seva vida laboral i ara que necessitava ajuda l’Estat l’havia abandonat. Deia que estar malalt i sentir fred era com morir-se.

 

¿Com el van afectar en l'aspecte personal aquestes experiències?

Ja havia decidit que la part central del llibre serien testimonis de primera mà de persones discapacitades, sobretot perquè sovint se les ignora i malinterpreta. Aquestes converses t’impacten com a ésser humà i com a persona també discapacitada. En el meu cas, van reforçar el meu sentiment que havia de fer-los justícia.

«L’experiència de les minories sovint es desdenya com si fossin atacs d’ira o casos puntuals»

 

També ofereix moltíssimes dades per sustentar aquestes històries.

Vaig utilitzar molts informes, investigacions i estadístiques. L’experiència de les minories sovint es desdenya com si fossin atacs d’ira o casos puntuals i volia que ningú pogués negar aquesta realitat.

¿Per què utilitza un terme en desús com «‘tullidos’» al títol?

És un joc de paraules. El títol en anglès, ‘Crippled’, significa fer malbé alguna cosa fins a inutilitzar-la i abans s’emprava també per referir-se als discapacitats. El llibre confronta la idea que aquestes persones siguin inherentment inútils i denuncia que és la desigualtat estructural (empitjorada per l’austeritat) la que inutilitza les seves vides. Com a autora discapacitada, no pretenc abraçar un terme ofensiu sinó criticar aquestes creences.

 

És molt dura contra l’aliança conservadora-liberal que va governar des del 2010. ¿Ha pensat a presentar-se al Parlament?

¡Quina pregunta! Soc militant del partit laborista i durant la universitat vaig ser voluntària de la branca estudiantil del partit, però mai he volgut ser política. Parlo sempre de més i explico massa acudits per estar en un càrrec públic. Però és veritat que necessitem més diputats discapacitats i de classe popular. 

 

Denuncia la funció criminalitzadora d’alguns mitjans per aplanar el camí de les retallades.

Vaig revisar anys de titulars sobre discapacitat, especialment els que tenien a veure amb els ajuts i era com llegir propaganda: hi havia portades sobre ‘falsos malalts’ i un tabloide va arribar a obrir una línia telefònica per denunciar veïns que suposadament eren ‘falsos’ discapacitats. Són tècniques molt velles del poder per desentendre’s.

 

¿Per què associem la discapacitat amb ajudes i no amb drets?

És un prejudici cultural. Costa entendre que les persones discapacitades som adults autònoms que revindiquem els nostres drets, no caritat ni cures, quan se’ns presenta infantilitzats, ganduls i desvalguts. Molts discapacitats podem guanyar-nos perfectament la vida, però no és motiu perquè no hi hagi alhora una xarxa de seguretat per ajudar malalts i discapacitats.

 

També veiem la discapacitat com un assumpte aliè.

El públic en general considera que els discapacitats són diferents de les persones ‘normals’ com ells.

 

«La veritable solidaritat sorgeix quan alguna cosa ens importa fins i tot sense haver-la experimentat nosaltres mateixos»

Però tots serem discapacitats en algun moment de les nostres vides.

Sí, però l’objectiu és que la gent doni suport als drets dels discapacitats no perquè ho necessitin algun dia sinó perquè altres persones ho necessiten ja. La veritable solidaritat sorgeix quan alguna cosa ens importa fins i tot sense haver-la experimentat nosaltres mateixos.

 

¿Hi veu coincidències amb les lluites pels drets civils o el feminisme?

Tots aquests moviments tenen les seves experiències úniques i s’enfronten a prejudicis diferents, però sens dubte hi ha una intersecció entre ells. En part perquè molts individus experimenten aquestes múltiples identitats i desigualtats. Crec que es parla poc d’interseccionalitat.

 

¿Quina ha sigut la seva experiència laboral sent discapacitada?

Vaig començar fent classes de política a la universitat i després vaig passar al periodisme. Els mitjans de comunicació encara estan molt tancats a les minories i certament he perdut oportunitats.

 

¿En podria explicar alguna?

Coses simples com que em truquin un dia per anar a un programa de televisió aquella mateixa nit i no poder-hi anar perquè per reservar espai per a una cadira de rodes al tren cal fer-ho amb 24 hores d’antelació. Ara tinc una feina que puc adaptar a les meves necessitats i els meus caps em recolzen. Però hi ha molt talent amb discapacitat esperant que les empreses abracin el treball flexible.

 

Et pot interesar

Formuli un desig per al 2021.

Tots desitgem que les vacunes contra el coronavirus ens tornin la normalitat, però jo vaig un pas més enllà i espero que revisem què se suposa que ha de ser el ‘normal’. La pandèmia ha demostrat que principis llargament menyspreats com la salut universal, valorar les feines més mal pagades i la necessitat d’una xarxa de protecció social són centrals si volem construir una societat millor.