El deute amb Libèria

Des del 1991, els EUA han proporcionat refugi als liberians que han hagut d’abandonar el seu país arran de les guerres que l’han assolat. Des d’aleshores, s’havien promulgat mesures per donar-los cobertura legal fins que Trump va decidir que ja n’hi havia prou. El republicà havia deixat de marge fins al 10 de gener perquè els refugiats regularitzessin la seva situació. El problema era que per la lentitud del sistema burocràtic molts corrien el risc de no tenir els papers en regla abans de la data límit i, en conseqüència, quedar exposats a la deportació. Ara Biden els garanteix un permís de treball fins al juny del 2022 i els dona temps a resoldre els tràmits.

Trump va fer amb els liberians el que ja havia fet amb els refugiats del Salvador, Haití, Nicaragua i el Sudan. La qüestió és, ¿per què els de Libèria han tingut una nova oportunitat amb Biden? La resposta es troba, en bona part, en la història.

El seu relat fundacional diu que va ser el lloc on van tornar els esclaus d’origen africà al recuperar la llibertat. Per això es diu Libèria i que la seva capital sigui Monròvia, en honor al president James Monroe, que va recolzar el projecte.

La realitat, no obstant, era una mica més complexa. Segons l’investigador Niels Hahn, els principals impulsors de la idea de crear Libèria van ser propietaris d’esclaus en connivència amb els EUA. Temien una creixent onada de revoltes a les plantacions i, davant el temor que es descontrolés la situació, van buscar un lloc de l’Àfrica on enviar els individus més conflictius. Això sí, amb l’excusa d’oferir-los un lloc on retrobar-se amb les seves arrels. L’entitat que va liderar l’operació iniciada el 1822 va ser l’American Colonization Society.

Des del principi Libèria va ser un niu de conflictes, perquè amb l’arribada dels contingents de nord-americans van aparèixer tensions racials i socials entre els nadius del territori, els blancs que gestionaven l’operatiu i els exesclaus vinguts dels EUA, que pels locals no eren vistos com a germans de raça sinó com a colons.

A més, el Regne Unit i França desconfiaven d’aquell projecte que interpretaven com un estratagema dels americans per tenir un peu a l’Àfrica. Un peu que encara mantenen perquè, si bé Libèria es va convertir en independent el 1847, la Casa Blanca ha seguit l’evolució del país molt de prop, sense dubtar a intervenir quan ho ha considerat oportú. El 1926, per exemple, l’exèrcit dels EUA va oferir suport militar a Firestone per instal·lar la planta de cautxú més gran de la zona i disputar el monopoli britànic al comerç d’aquella matèria primera.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Durant la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda, Libèria va ser base d’operacions nord-americana. Primer per lluitar contra l’Eix i després per combatre el comunisme internacional. De fet, fins als anys setanta, va ser el bastió contra el panafricanisme socialista que inspirava la independència d’uns països que iniciaven contactes amb l’URSS i la Xina.

Quan Washington no va poder evitar perdre el control de Monròvia, no va tenir escrúpols a l’hora de promoure accions encobertes per desestabilitzar el país. Entre 1980 i el 2003 va fer caure tres governs que no li eren afins. Allò va provocar una espiral de violència i, en conseqüència, un enorme moviment migratori. Es calcula que fins a 800.000 liberians van buscar refugi als EUA. Això explica que Bush, Obama i ara Biden hagin firmat decrets per protegir-los. L’hi deuen.