eNTREVISTA

Albert Jornet: «La precarietat és la repartició política dels privilegis»

Expert en assagisme sobre la precarietat des de la crisi del 2008, és un dels cinc participants en la tercera sessió del cicle ‘Joves precaris’ que organitza l’Observatori Social de la Fundació La Caixa. La conversa sobre els somnis i les lluites dels joves en un context apocalíptic tindrà lloc dimarts dia 26, a les 18.30 hores, a CaixaForum Barcelona. L’entrada és gratuïta prèvia reserva a www.palaumacaya.org i també es podrà seguir en línia en https://elobservatoriosocial.lallucana.tech/online

Albert Jornet: «La precarietat és la repartició política dels privilegis»
Es llegeix en minuts

¿Què és precarietat?

Etimològicament significa ‘allò que s’aconsegueix amb súpliques’. Precari és qui, per poder garantir-se una vida digna, necessita suplicar feines, beques, papers, subvencions...

¿Quina diferència hi ha entre vulnerable i precari?

La vulnerabilitat és intrínseca a l’ésser humà, que necessita tant els altres com un ecosistema per viure; en canvi, la precarietat és la repartició política dels privilegis, quan el context polític t’aboca a la necessitat.

No són les persones les que són precàries, sinó els sistemes.

Clar. La precarietat existeix en qualsevol sistema, però la precarització és el sistema de govern propi del neoliberalisme.

¿Per què?

Perquè amenaça les estructures de sosteniment de la vida i de cures, exposant-nos més a la carestia. El neoliberalisme fragilitza l’existència per controlar la població.

Llavors, la precarietat no és només econòmica.

Forma part d’una racionalitat neoliberal. No és només un sistema econòmic i una ideologia, sinó una visió del món que acaba impregnant la mateixa mentalitat i genera processos d’hiperindividualització.

¿Vol dir que interioritzem la precarietat com a una cosa normal?

Exacte. És la fal·làcia promoguda per les classes privilegiades que un és responsable de la seva pròpia destinació, de la seva salut i del seu estatus. Si ets pobre, és perquè ets gandul o no tens talent.

«Dels discursos d’autoajuda i emprenedoria hem passat al ‘jo marca’»

Això contrasta amb les històries d’èxit de joves ‘influencers’ i ‘youtubers’.

Dels discursos d’autoajuda i emprenedoria hem passat al ‘jo marca’, a convertir el mateix cos en una marca a poder vendre en un món en què la pantalla connectada és cada vegada una agent de producció més gran.

¿Quins efectes té el ‘jo marca’?

La despolitització del subjecte que s’entrega a aquest miratge de salvació individual.

El futur és treballar amb l’ordinador des d’una platja paradisíaca: ser un nòmada digital.

El nomadisme digital és l’última transformació del tecnoutopisme conservador. Aquestes classes creatives són a la base de processos de gentrificació a les ciutats que els resulten atractives. És el campi qui pugui, el tots contra tots.

¿Quina és l’alternativa?

El missatge que predomina sobre els joves és entre paternalista i condescendent, se’ls presenta sense nord i sense possibilitats. Però reivindico que hi ha una generació de joves, entre els 18 i 35 anys, tant o més polititzada que l’anterior.

«La generació entre els 18 i 35 anys està molt més polititzada que l’anterior»

¿En quin sentit?

El feminisme, l’ecologisme, l’anticapitalisme i les lluites racials són llenguatges i conceptes que molts joves estan convertint en un sentit comú des del qual poder impugnar aquests discursos que legitimen l’ordre neoliberal.

¿Com es concreta aquest «sentit comú»?

En nous entorns d’atenció, resistència i lluita, com centres ocupats autogestionats, col·lectius de treballadores sexuals i de la llar, el Sindicat de Llogateres... Hi ha tot un repertori de discursos antagonistes a l’individualisme performatiu de les pantalles.

Sembla optimista.

És que tothom és molt pessimista. No dic que sociològicament aquests joves siguin majoria, però hi són, i moltes vegades això s’invisibilitza sota discursos derrotistes i interessats.

Des del front institucional, ¿convé més lluitar per la renda bàsica universal o pel contracte indefinit?

La institucionalització del conflicte sempre comporta un component de frustració, però són lluites que cal entaular. Cal defensar els drets conquerits, però també recórrer a imaginació política per compensar la curtesa de moviments.

¿Es pot superar la precarietat sense canviar el sistema?

No sé si es pot arribar a superar la precarietat.

Vaja.

Tot sistema genera un enfora, un marge, un desfavorit que viu en condicions precàries. Però almenys s’ha d’intentar detectar què promou la precarització.

¿On caldria posar el focus per detectar-ho?

En molts fronts alhora. Alguns assajos dels últims anys posen el focus en el capitalisme financer, on el dispositiu del deute acaba governant totes les vides. Avui dia hi ha tres vegades més deute que diners.

¿Com sortir del bucle?

Autors com Santiago Alba Rico destaquen que en aquest món desbocat tant a nivell financer com tecnològic, la crítica i la resistència passen, paradoxalment, per adoptar una mirada antropològicament conservadora.

¿Com és aquesta mirada?

Es tracta de ressituar la mesura humana dins del desgavell generalitzat, on se’ns convida a desitjar-ho tot, il·limitadament. Se’ns diu que les nostres vides han d’estar guiades per l’acumulació incessant no només de diners, sinó també de possessions, d’experiències, de relacions....

...i de seguidors a les xarxes socials.

Et pot interesar

Si som éssers vulnerables i generem organitzacions socials que precaritzen, posem aquesta vulnerabilitat al centre, preservant els béns comuns i les estructures de cures, perquè no siguin mercantilitzats. Seria un pas enrere per entendre la dimensió ecodependent de l’ésser humà i adaptar-hi els nostres desitjos, accions i relacions.