Els barcelonins revisen la ciutat: del lament a la recerca d'un model

Quan sonen les sirenes d’emergència d’una crisi en què estan en joc interessos vitals, apriorismes ideològics, ortodòxies, financeres o no, obsessions, fílies i fòbies passen a un segon pla davant la necessitat de salvar la casa de les flames. Només fa falta mirar els números que fan des de Brussel·les i Frankfurt. I una cosa així ha succeït a Barcelona. De perseguir les terrasses dels bars centímetre a la mà a ampliar-les raspant espai al cotxe, d’arrufar el nas davant les molèsties del turisme a sospirar pel seu retorn.

Una cosa així ha succeït, però només en part. El diagnòstic, la sensació de desastre, el neguit davant l’incert futur, són sentiments compartits. «Quan les persones ens movem, ens mirem amb la pena que anem acumulant. Quan et creues amb l’altre sembla dir-te el mateix: ‘estic trist, però ens en sortirem’. Voldria que els nostres representants polítics es donessin per assabentats d’aquesta necessitat emocional», diu Domingo Bleda (infermer jubilat, de 76 anys). El de la ruïna econòmica, vàlid per a Barcelona i per a Tombouctou, també, és un lament compartit. «La pandèmia ha acabat amb bona part de la meva feina. Econòmicament, la meva vida ha canviat de tenir ingressos a no tenir-los», resumeix Jéssica Sánchez (directora de càsting, 35 anys). A la pregunta de si a Barcelona es viu pitjor que fa un any després de la crisi de la Covid, la resposta és unànime, sí. Però quan arriba el moment d’actuar, i de valorar aquesta resposta, continuen existint models de ciutat contraposats, sensibilitats diverses, prioritats divergents. I es reflecteixen –així com, sens dubte, la polarització davant la figura de l’alcaldessa, Ada Colau– en la revisió sobre l’estat de la ciutat que emergeix de les inquietuds expressades pels barcelonins a través de les seves opinions en l’espai de participació d’EL PERIÓDICO Entre Tots.

Vivenda

L’emergència habitacional canvia de to en temps de crisi. El debat polític encara continua mantenint espeternecs del context previral, centrat en el debat de les mesures per contenir la bombolla del lloguer. Però ara som en temps, directament, de por. A perdre la vivenda. Per a uns, en mans d’un ocupant. «Te’n vas de casa i potser tornes i no en tens. O li passa al teu veí, i els ‘okupes’ no només ocupen la casa, sinó que destrossen el barri i la comunitat», assenyala Jesús Sánchez (mànager IT de 38 anys). Per a d’altres, quan la impossibilitat de pagar la renda desemboqui en desnonament. «Mentre les màfies ocupen llars, els jutges ordenen desnonaments de famílies senceres i les deixen al carrer sense cap opció. Tots mirem cap a un altre costat mentre aquesta plaga no ens afecti», diu José Luis Posa (escriptor, 69 anys). 

El turisme

La desaparició del turisme ha convertit el centre de Barcelona en un desert. «Els problemes de Barcelona són els mateixos de sempre. La diferència és que el turisme els tenia ocults», valora Lorenzo Botton, mànager de 40 anys. Un drama per a la supervivència de desenes de milers de barcelonins, que obliga a fer tot el possible per aconseguir la tornada del turisme. Un drama, però a més una oportunitat per canviar de model, per altres barcelonins com Toni Artal (educador social, de 53 anys): «La ciutat ha de ser per als ciutadans, i no només per al turisme; control de preus del lloguer, reducció de la contaminació, places i espais lliures... aprofitem el que diu l’OMT: el turisme de masses s’ha acabat». En el buit dels carrers del centre no tots veuen el mateix. 

Setge al cotxe

Les setmanes de confinament estricte i aquelles que la desescalada progressiva va llançar al carrer barcelonins desconfinats, ansiosos per disfrutar de la ciutat buida de cotxes, han sigut el context ideal per fer un pas més en la política d’acotar l’espai de cotxe i moto per prioritzar la mobilitat per als vianants, en bicicleta, patinet o transport públic. I la por del contacte amb el virus ha acabat per suposar una frenada inesperada a l’ús de metro i bus que obliga a redoblar l’aposta. La tornada a l’activitat ha fet reemergir dues cultures contraposades entorn de la mobilitat. Posar frens, traves, condicions i desviacions als trajectes rodats pot ser aplaudit com a imprescindible pedagogia ambiental o irritar com una vulneració al dret a la mobilitat. I on uns veuen com les polítiques restrictives s’han carregat d’arguments, d’altres assenyalen l’oportunisme.

«Ada Colau ha aprofitat la pandèmia per colar-nos modificacions que són, en molts casos, més fruit d’un desig o una utopia que d’una necessitat real», es queixa Fernando Conde (informàtic, de 59 anys). «Ara aparcar al carrer s’ha convertit en missió impossible. Barcelona s’està convertint en un llogarret dirigit per uns ressentits que estan en contra de tot el que genera riquesa», s’hi suma Sonia Barberán (consultora hotelera, 47 anys). 

Terrasses

El replantejament del repartiment i usos de l’espai públic no s’ha limitat a reordenar la circulació. Les regles del joc per a la restauració a la via pública han canviat. Les veus que clamaven contra la privatització de l’espai públic se senten menys. I, per alguns, aquestes regles encara haurien de canviar més. «L’espai públic sembla estar dividit entre activitats comercials privades, col·locades als llocs més inconvenients, i activitats no comercials, que són les que es poden fer en parcs i jardins», afirma Marta García Quiñones, professora de 49 anys, que reclama que se’ls busqui espai ja no a la calçada, sinó també a les zones verdes. 

Impostos

L’increment de la taxa de residus, i el seu efecte en el rebut de l’aigua just en aquests moments, va suscitar un encreuament de retrets entre la companyia subministradora i l’ajuntament. A aquest dirigeix els seus retrets Francisco Giménez (tècnic en TIC de 54 anys), que lamenta l’«augment, subtil, però constant, dels impostos municipals». «En comptes de carregar sobre grans superfícies i supermercats les taxes de residus i obligar-los a generar menys residus, el que provocarà és que no farem la separació de cartró, vidre i plàstic», amenaça José María Ortega (jubilat, 67 anys).

Verd silvestre

Podríem acabar amb un tema menor, tenint en compte tot el que s’ha llegit fins ara, però que il·lustra fins a quin punt una mata d’herba, per a qui tingui un determinat model de ciutat, i de vida, pot ser un descurat trencat en l’ordre urbà o un brot verd a l’asfalt gris. La frondositat, afavorida pels responsables del que un dia es va dir parcs i jardins, en escocells, marges i parterres, genera passions. «Sembla que Barcelona s’hagi convertit en un camp d’ovelles», critica Marie Moles, una visitant habitual de la ciutat des de Montpeller. «El carrer de Ribes, entre Marina i Lepant, és una jungla, els arbres arriben a un cinquè pis, i tot el pol·len, al meu balcó», protesta Judith Gil (estudiant de 19 anys). «Barcelona va florir de nou davant els ulls dels que la vivien cada dia», al·lega, en canvi, Pilar Ortega (recursos humans, 47 anys). «Barcelona, t’estimo», conclou. Aquí sí que tots hi estaríem d’acord.