PERIODISME AMB EL CIUTADÀ
Vicky Huerta: «Les infermeres em deixaven missatges d'ànim al menjar: '¡Som-hi, te'n sortiràs!'»
Aquesta jubilada, en tractament per càncer de mama, va superar el coronavirus després d'11 dies d'ingrés hospitalari a l'Hospital de Bellvitge
«Crec que gràcies als professionals que em van cuidar ara no necessito psicòleg», explica des del seu aïllament en la quarantena posthospitalària
zentauroepp53019956 vicky huerta200403191654 /
De totes les situacions com a malalta de coronavirus que explica Vicky Huerta (Barcelona, 1951), ara aïllada a casa del seu fill després de la seva alta hospitalària, n’hi ha una que oscil·la entre l’anècdota i l’atac a la seva dignitat. Va passar després que el passat 14 de març a les 6.00 h de la matinada li comuniquessin el seu positiu per Covid-19
Va ser llavors quan l’anaven a traslladar a la unitat d’Oncologia de l’Hospital de Bellvitge –està en tractament de càncer de mama, el que reforçava el seu risc davant del virus–, i just abans de pujar a l’ambulància, asseguda a la cadira de rodes, va dir que tenia molt fred, però el seu interlocutor seria un infermer més gelat que ella. «Va ser denigrant: l’infermer no s’atrevia a tocar-me i posar-me la manta per si s’encomanava i gairebé caic de la cadira. Es palpava la seva por».
El 5 de març va ploure, Huerta es va mullar i a la nit va notar que havia agafat fred. Va tenir la mateixa sensació els cinc dies següents fins que la febre li va pujar a gairebé 38º. «No tenia tos, però em feia mal el coll; no era com unes angines, sinó que em coïa, i després em va començar a fer mal el pit i vaig perdre gust i olfacte».
Com que el 13 de març seguien els símptomes, va trucar al 061, que va parar primer a casa seva i després a l’Hospital de Bellvitge, ja amb ella a l’ambulància. «Al ser pacient de risc ho van veure molt clar», recorda Huerta, que no guarda un bon record del ball de boxes a la seva arribada a l’hospital: «Vaig acabar en un que era un ‘zulo’; allà ho vaig passar molt malament perquè escoltava com els metges parlaven de ‘probable’ respecte que cada pacient pogués estar infectat».
Vicky Huerta, durant la seva quarantena després de superar el coronavirus. /
Agraïment a les infermeres
El mateix dia 13, dues doctores van comentar a Vicky Huerta que no creien que fos coronavirus: «Fa pinta de ser una cosa vírica, em van dir». L’endemà de matinada un metge li confirmaria el positiu i li oferiria un tractament experimental que el seu cos va acabar assimilant bé.
A part del tràngol del seu ingrés, Huerta només té paraules d’agraïment per a l’atenció que va rebre en la unitat d’Oncologia, on no va percebre falta de recursos ni col·lapse «perquè vaig ser de les primeres i encara estaven preparats».
Per exemple, recorda amb afecte el tracte de les infermeres, a les que no reconeixeria pel seu aspecte perquè anaven tapades fins a les celles però sí per la seva veu. «Als menjars que em portaven em deixaven notes amb missatges d’ànim: ‘¡Som-hi, campiona, sortiràs d’aquesta!’. Crec que gràcies a elles ara no necessito psicòleg».
«Diria a altres malalts que molts ànims, que te’n surts de tot»
A Vicky Huerta li van donar l’alta hospitalària el 24 de març: estava previst que sortís un dia després, però, ja que ja estava recuperada, el metge li va proposar a ella i la seva família deixar el seu llit lliure un dia abans perquè el col·lapse ja sí que començava a ser una realitat.
Aquests 15 dies de quarantena posthospitalària Huerta els passa a la casa de la família del seu fill a Gavà, on ja sense símptomes rep diàriament en una habitació aïllada una trucada de l’hospital per conèixer el seu estat de salut. «El meu fill em deixa el plat de menjar a la porta i jo surto a recollir-lo per menjar a la meva habitació», explica Huerta.
¿Què li diria als malalts que puguin llegir la seva experiència? «Que molts ànims, que te’n surts de tot». Ja fora de l’hospital i «amb moltes ganes de fer coses», Vicky Huerta es troba bé però no es treu del cap el seu marit, a qui fa dues setmanes que no veu. «Vull que em tornin a fer la prova per assegurar-me del negatiu, però em diuen que no saben si podran perquè no tenen mitjans». Al seu marit li va donar un ictus fa un temps i està operat del cor. Ella viu ara amb la por de poder encomanar-lo.
- Els interessos no ho són tot Aquesta és l’edat límit per demanar una hipoteca a Espanya: ¿Ho sabies?
- Sant Lluís Investigat el cap d’estudis d’un escola de la Garriga per delictes sexuals
- CRISI CLIMÀTICA Superar el llindar dels 1,5 ºC tindria efectes irreversibles
- Fenomen extrem als EUA L’huracà més violent de les últimes dècades arriba a Florida
- Successos ¿Qui era la ‘dona de rosa’?