Cartes de vida i de resistència

Com un tall net, així de veloç, així de taxatiu, la vida com la coneixíem es va transformar fa una setmana. El Govern central va decretar l’estat d’alarma, i a la població se li va ordenar un confinament gairebé complet per frenar la cadena de contagis del coronavirus. Milions de persones vam entrar en un parèntesi que no se sap quan acabarà.  Les classes es van cancel·lar. Els carrers es van buidar. El metro serpenteja per territori comanxe. Les famílies es van tancar als seus pisos. Els avis es van vacunar de solitud.  Empresaris i treballadors declinen ERTO en tots els temps verbals. El pols del país es mesura en corbes que són muntanyes russes emocionals: la dels contagis, la dels morts, la dels que es curen, la de l’Ibex 35.

Cada nit, a les 20.00 hores, la gent aplaudeix el personal sanitari, a si mateixa, com si no hi hagués ahir, confiant que hi hagi demà. «Estava assegut i vaig sentir una remor. Era l’hora. Vam sortir al balcó. Els meus dos fills i jo. Va ser colpidor. Cares desconegudes a pocs metres de distància. A esquerra i dreta. Era com ser a l’escenari del teatre del món. Envoltats d’un gran aplaudiment. Estrepitós. Solemne. Respectuós. Aplaudiment anònim. Sense veus. Sense lemes. Aplaudiment pels metges, infermers, auxiliars, farmacèutics, i molts d’altres...», va escriure en una carta a EL PERIÓDICO Christian Riolo, de Castelldefels. La del Christian és una de les dotzenes de cartes de ciutadans que rep el diari des de l’inici del confinament a través d’Entre Tots. Cartes esperançades, espantades i enfadades. Testimonis de mort i de malaltia, però també d’enteresa i esperança. Cartes crítiques i optimistes. Cartes de vida i cartes de resistència. Escrits que descriuen la vida en l’era del coronavirus.

Optimisme

«Vivim temps d’incertesa, amb situacions que mai haguéssim pensat. Doncs bé, també això passarà», afirma –parafrasejant el títol del llibre de Milena Busquets– Josep Font, de Barcelona. Moltes de les cartes que hem rebut són crits d’optimisme. Ens en sortirem, tots junts, gràcies a l’esforç dels herois quotidians i al civisme i solidaritat dels ciutadans. Són els aplaudiments de cada nit convertits en paraules i frases, línies immunes al virus. La crisi entesa com una demostració d’enteresa en uns temps en què un tuit i un vídeo a les xarxes pesen més que una arenga política. Són cartes i testimonis de solidaritat, que sonen a sopranos cantant àries en un balcó i a nens compartint a WhatsApp i a l’espai A Casa Teva d’EL PERIÓDICO, dibuixos en què els bons sempre vencen el malvat virus.

Però la crisi també s’explica com a queixa i com a denúncia. Contra les actituds insolidàries. Contra l’aclaparament de no sortir de casa. Contra el que es percep com a privilegis de dirigents, rics i famosos a l’hora de fer-se la prova mèdica. Laments contra el flagell de la vida, com aquestes famílies que expliquen que no poden acomiadar-se dels seus éssers estimats més que virtualment (els empleats funeraris no poden teletreballar); com els sensesostre que ens escriuen per dir que no tenen un lloc on confinar-se; com els avis que descriuen la seva solitud, salvació i al mateix temps maledicció. Resistirem tots junts, sí, però molts ho passen malament abans i després dels aplaudiments.

L’emergència també ens l’expliquen com una oportunitat. Sortirem d’aquesta canviats, havent après lliçons, vitals, socials, econòmiques i polítiques. «Esperem que quan tot això hagi passat, els polítics s’adonin de l’important que és no fer retallades en sanitat», escriu des de Vic Coloma Farràs. L’elogi als sanitaris és un clamor; la crítica als polítics, generalitzada. La bretxa entre l’ells (els polítics) i el nosaltres (els ciutadans) que marca la conversa pública no s’ha tancat per molt que els ciutadans no siguin al carrer.

La por

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Això es percep sobretot a les cartes que expliquen la crisi com a por.  Hi ha por del virus, per la salut pròpia i per la dels éssers estimats, però també al fet que ens trobarem el dia que obrim les portes de casa i tornem a trepitjar el carrer. Por d’autònoms, empresaris i treballadors. Por d’estudiants. Por dels qui ja abans del confinament patien: aturats, usuaris de beca menjador, les famílies que viuen per sota del llindar de pobresa... El final del túnel és una gran incògnita.

Però això també passarà. «El sol, apaivagat, surt de nou a la muntanya; i la naturalesa, aliena al nostre terror, ens xiuxiueja: torna la primavera», escriu Clara Castro, del Masnou. En efecte, tard o d’hora, tornarà la primavera.