Andrea Sansone: «El més bonic és que la idea de Gaudí no va morir amb ell»

Amb argila entre les seves mans, pintures i pinzells, or, paper maixé, fusta, o qualsevol altre material, Andrea Sansone (Matera, 1973) passa dies complets sense gairebé veure el sol. És un artesà artístic com es defineix ell mateix. Adora recrear-se provant antigues receptes i tècniques de genials artistes clàssics. Cada dia continua aprenent d’ells. La seva alquímia de productes naturals somia l’eternitat de les seves obres, al seu refugi d’explosió creativa ‘Il Laboratorio dei sogni’, el seu taller a la ciutat de Monza. En la seva primera visita a Barcelona s’ha meravellat amb l’obra de Gaudí.

¿Què sent un artista a la Pedrera, al Parc Güell i a la Sagrada Família?

Gaudí m’ha fascinat. Admeto que no havia estudiat sobre ell en profunditat, però he vist en la seva obra un monstruós geni de l’arquitectura. Res en la seva obra és casual. Formes, colors, espai, llum, parlen de la naturalesa i veig que va ser un gran estudiós de les escriptures, com Miquel Àngel. Ell i Gaudí van treballar per al de dalt. La Sagrada Família pot ser considerada al nivell i pes artístic de la cúpula de San Pietro.

¿Què va fer de Miquel Àngel el seu ídol?

La seva valentia i la seva humilitat. També la seva genialitat. El 1500, els genis emergien ràpid. Però Miquel Àngel per a mi és l’artista més complet. He llegit, vist i absorbit la seva vida i obra. Abans d’entrar per primera vegada a la Capella Sixtina, vaig estudiar l’obra quatre anys. Miquel Àngel mai abans havia treballat els frescos. Com en va aprendre no se sap.

¿Com es va iniciar en l’estil renaixentista?

A través de la restauració vaig aprendre a treballar com en el passat. Als museus podem contemplar obres del 1300 i del 1400, quan preparaven els colors amb pols, pigments naturals i oli. Les del 1900 potser no les veiem. Avui amb els acrílics la permanència és incerta. Jo incorporo a la meva obra contemporània aquell estil, aquella tècnica i aquelles formes.

¿Prefereix l’art sacre?

De nen volia ser capellà, però després vaig veure que no era el meu camí i vaig seguir l’educació artística. Vaig realitzar via crucis de fusta per a algun sacerdot. Estudiant a l’escola de disseny de còmics de Milà, vaig descobrir un taller de restauració de pintura decorativa i vaig entrar a preguntar si podria treballar gratis; volia aprendre. Vaig treballar sis anys sense cobrar, però em vaig formar practicant. I el 2000 vaig obrir el meu taller a Monza, on treballo inspiració religiosa i profana. L’art religiós m’ha donat sempre alguna cosa més a nivell emotiu i espiritual.

Les seves carrosses de la Festa della Bruna

Sempre vaig somiar de fer alguna cosa per a Matera amb el que vaig aprendre. És l’origen de la meva existència i li dec la persona que soc avui. Gràcies a la construcció del carro he redescobert el meu vincle amb Matera.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

La festa famosa a Itàlia culmina amb la destrucció del carro. ¿No sap greu crear per desfer?

La carrossa pot ser destruïda, en part només, perquè la gent salta a salvar imatges, moltes de completes. Però ni la destrucció podrà treure’m mai el que sento una vegada l’he acabat. Imagina si Gaudí ressuscités i veiés la seva obra acabada. Que bonic és que la seva idea no se’n va anar amb ell. És increïble que un pensament nascut fa més de 100 anys encara es construeix. La Sagrada Família és un gran projecte de difusió evangèlica, però genera cultura per a tota la humanitat, creients i pagans.