Cristina Madrid: «Les resilients som totes les que lluitem contra l'imposat»

Cristina Madrid (Barcelona, 1991) és la metàfora perfecta de com la realitat s’acaba convertint en art. A partir de la seva experiència com a productora audiovisual i regidora d’escenari en festivals, Madrid ha destil·lat el fenomen emergent de la música feminista a Catalunya fins a obtenirLes resilients, el seu primer documental, una fragància audiovisual de 50 minuts amb olor de«flors després d’un incendi».

-¿Com va néixer la idea del documental?

AClack, la productora de Mataró de la qual soc sòcia, hi vaig entrar volent fer un documental de música feminista. Volíem fer una cosa vivencial, des de com ho viuen les bandes: casos concrets i representatius.

-¿Quina és la seva implicació personal amb la història?

-Hi estic molt vinculada, i cada vegada més. Jo he treballat com a regidora de concerts i espectacles; aquest any he sigut productora artística delFestival Bioritme. Les bandes i jo lluitem pel mateix.

-¿Què és ‘Les resilients’?

-Un documental de la productora Clack en col·laboració amb el Grup Enderrock que construeix un discurs feminista entorn de la música a través d’un retrat de quatre bandes de dones amb estils diferents: Roba Estesa, The Sey Sisters, Clara Peya i Tribade. Les hem seguit durant mesos i, sense gairebé conèixer-se entre elles, han teixit un discurs unitari que reflecteix la necessitat de canvi i serveix d’altaveu de tantíssimes dones.

-¿Vostè és una de les resilients?

Les resilients som totes les dones que dia a dia lluitem contra el que ens han imposat. Són les que pugen a l’escenari, les tècniques de so, les que programen... totes les ties que no han tingut facilitats per ser ties i, malgrat que el sistema patriarcal no les ha volgut, hi són, resilients i a contracorrent.

-Segons la seva experiència, ¿quina és la posició de la dona en la música catalana?

-La dona està començant a crear referents per a les que vindran, reclamar espais que els homes han de cedir i deixar enrere aquesta concepció de la dona com a complement de l’home a l’escenari.

-¿Ha patit experiències masclistes en primera persona?

-És clar; per exemple, quan ve el típic home important d’un ajuntament i et comença a cridar perquè, clar, ell és important. O quan et fan comentaris paternalistes que no li farien a cap altre home.

-¿Què busca amb el documental?

-Visibilitzar com viuen elles l’estar sobre els escenaris: moltes joves ens apoderem amb els seus missatges, però hi ha gent que no les coneix perquè potser no han anat a concerts. Visibilitzar el canvi, que és real i no es para.

-¿Què respon a la crítica de «no es tracta de feminisme, sinó de meritocràcia»?

Que això és mentida: totes les dones han arribat a llocs de poder havent de pencar-s’ho tres vegades més que els homes. Això dels mèrits propis és mentida, perquè els homes sempre tindran més facilitats. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Algun projecte pròxim vinculat al documental?

-Ara estem molt centrades en lacampanya de Verkamii aquest dimarts el presentem, però m’agradaria fer una gira de projeccions i generar taules rodones per debatre sobre el tema. Les dones tenim moltes ganes de parlar, i el documental pot ser una bona excusa per generar sororitat.