«Trobo tant a faltar Rubianes que de vegades me'l poso a internet i ric»

Pocs coneixen pel nom de José García Poveda ‘El Flaco’ (Mula, 1950), un murcià que s’ha recorregut mig món retratant i parlant amb gent. Quan no viatjava, desgastava les voreres de València, ciutat de la qual és cronista extraoficial i fill adoptiu oficial.

Sempre va amb una càmera penjada al coll...

Sí, perquè si algun cop he sortit sense ella sempre he vist alguna cosa que no he pogut fotografiar i m’ha fet una ràbia increïble, així que la porto fins i tot quan baixo les escombraries. Vaig amb una petita, dissimulada però a canvi t’obliga a acostar-te.

¿Com va decidir dedicar-se a la fotografia?

Mentre estudiava vaig tenir un bar i vaig treballar en una impremta. Allà em vaig aficionar. Era una papereria però darrere teníem algunes màquines i era un aparell de propaganda clandestí, fèiem tots els pamflets dels partits, sindicats i associacions d’esquerra. El 1983 vaig presentar-ne una a un concurs i em van donar 2.000 pessetes, i vaig pensar que això molava però després la veritat és que mai he guanyat diners.

Un viatge a Nicaragua el 1990 el va marcar profundament...

Estava molt interessat en la situació que es vivia i vaig decidir anar a les eleccions pensant que guanyarien els sandinistes, però van perdre i vaig sortir d’allà amb un desànim que gairebé em moro. Feia escala a l’Havana i a la cua vaig conèixer una periodista alemanya que em va demanar asil al meu hotel perquè hi havia dos francesos que li anaven al darrere. Després la van tornar a trucar per convidar-la a sopar amb un fotògraf molt important i va dir “si no ve ‘el Flaco’, no vinc”.

¿I era...?

Era Alberto Korda, aquella nit ens vam emborratxar i vam començar una gran amistat. L’endemà em va convidar al 25è aniversari de la seva famosa foto del Che. Em vaig quedar allà unes dues setmanes sense avisar ningú. Era entranyable, un paio que mai es tallava, que feia el que li donava la gana. Era divertit, enamoradís, sempre estava pendent de l’amor, sempre buscava l’amor. Al seu 70è aniversari va convidar les seves tres exdones i a mi.

Va tornar molt a Cuba la dècada següent, ¿amb quins records es queda?

Em va quedar amb l’amistat amb Korda i amb la d’Alberto Figueroa (també fotògraf i col·laborador de Korda) i la seva dona Cristina Vives, que va ser comissària de les meves exposicions ‘L’Havana del Flaco’. També amb imatges com la dels balsers. Tinc una foto en què se’ls veu amb llantes de camió folrades de lona i amb això havien de cobrir 70 milles. Estaven farts, se n’anaven. I amb l’humor de la gent. Quan estàvem a la cua per veure les restes del Che, el de davant em va dir: “¿Saps per què hi ha tanta gent?, perquè estan fent brou amb els ossos”.

Ha sigut i és fotògraf de gent...

Sí, és el que m’agrada. Els faig posar, estableixo una relació amb ells. Una vegada volia fotografiar uns nens amb una garrafa de plàstic i els pares em van oferir un glop d’un rom que fan ells que és com un verí i els vaig dir: “D’acord, un glop, però després fotografio els nens”. He buscat molt aquests nens quan he tornat a l’Havana, tinc encara mitja ciutat mobilitzada per trobar-los.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

També va fotografiar Pepe Rubianes...

Ens vam conèixer en un bar i es va establir una molt bona relació. Després feia les fotos dels seus espectacles i vam viatjar junts molt sovint. A Menorca, a Galícia, a Kenya, a Egipte... És la persona amb qui més he rigut, la seva vida era el riure i la mala hòstia que tenia. El trobo molt a faltar. Tant que de vegades me’l poso a internet i ric amb ell.