Fermín Pérez: "Els clients, i el pop, m'ho han donat tot en la vida"

Fermín Pérez Méndez va sortir de la vila de Moya (Lugo) fa més de quatre dècades amb el que tenia i sense imaginar que viuria una cosa semblant al somni americà, però a la catalana. Durant anys va fer una mica de tot fins a crear en família un petit imperi amb sabor gallec –O’Retorno– en una Barcelona on tants restauradors s’estavellen. Ni és procedent aquí publicitar els set restaurants, ni ho necessiten, perquè sempre omplen per més taules que guanyi. Però un altre dels seus mèrits com a anònim emprenedor ha sigut erigir-se sense pretendre-ho enguru del pop, el seu plat estrella, molt abans que estigués tan de moda.

–¿Em pot dir quants quilos en va servir l’any passat?

–Entre tots els locals, 126.000. És moltíssim, però en els anys de vaques grasses abans de la crisi ja n’havia arribat a preparar més de 60.000 tenint només dos restaurants. Es venia encara més perquè no s’havia encarit.

–¿Com es va poder convertir en un dels principals prescriptors (per no dir el més gran) d’aquest octòpode?

–¡Fa uns anys aquí no en demanava gairebé ningú! Però a la nostra cuina ha sigut sempre fonamental. El netegem, preparem i cuinem cada dia. Mai hem fet publicitat, però el boca a boca va portar gent primer de l’Eixample, després d’altres barris, i ara hi venen fins i tot xinesos perquè ens posen al Facebook, haha.

–Ningú l’hi va posar fàcil. Va treure els seus propis tentacles. 

–Soc fill d’agricultors, vaig venir el 1978 a buscar-me la vida. Vaig treballar de fuster, vaig tenir una botiga, vaig fer de repartidor... Fins que l’any 92 amb un germà cuiner i un cambrer i la meva dona vam muntar el primer restaurant (a Urgell, 168), que en realitat era un bar i vam anar introduint plats gallecs casolans que agradaven molt. Després vam obrir a la Zona Franca. 

–A l’Eixample es va obrir pas amb grans racions. ¿Va ser la seva clau en una ciutat amb tant restaurant de disseny?

–Sempre hi ha hagut gallecs a Barcelona, però nosaltres apostem sempre per quantitat, qualitat i preu. I per treballar molt.

–El seu propi retorn al poble cada agost no canvia ni amb l’èxit...

–Jo faig el mateix de sempre, no he canviat. Torno a carregar piles, faig el Camí de Santiago, però de seguida tinc ganes de reprendre la rutina i veure els meus clients, que m’ho han donat tot en aquesta vida. Com el pop [riu]. Necessito el contacte de la gent, forma part de la meva història aquí. I continuo vivint a l’Hospitalet.

–Sé que li costa dir que no a un client...

–Em sap greu. Molts venen de lluny. Per això fa menys de dos anys em vaig associar amb altres empresaris de la zona (Urgell, Mallorca, Borrell...) i vam crear tres locals més amb el mateix producte, perquè a la gent no la pots enviar lluny. I molts dies fem curt entre tots, malgrat donar dinar (o sopar) mil persones de cop.

–¿Què porta de Galícia?

–Una part del peix i marisc és d’allà, però a través de Mercabarna, tot i que molt producte és local. I el pop gallec ja no dona l’abast perquè allà el mar és molt brau i tarda més a créixer. Bona part ve ara d’aigües marroquines. Però s’exporta tant que cada vegada n’hi ha menys i costa més. 

–¿Com es pot evitar morir d’èxit?

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–No enganyant ningú, fent que la gent disfruti i estimant la feina.

I es queda tallant pernil, saludant sense parar.