Maite A.: «On la gent veia micromasclismes jo veia cultura de la violació»

Maite A. (Còrdova, 1979), treballadora social de formació, va coincidir fa tres anys amb una amiga en la seva mateixa etapa vital: acabades de separar, es van obrir a experimentar la seva nova solteria en apps de cites comTinder,PofiAdopta un tío. Al cap d’un any, havien emmagatzemat una infinitat de captures de pantalla que responien a un mateix patró masclista que es repetia: els homes els entraven de les mateixes formes, tenien les mateixes rebequeries al ser rebutjats i hipersexualitzaven amb els mateixos mètodes les converses. L’octubre de l’any passat, la Maite va obrir un perfil d’Instagram, Alerta Machirulos, per exemplificar a través de les captures de pantalla una cosa molt més profunda que quatre casos aïllats. Ara milers de dones li envien les seves converses privades perquè denunciï públicament com a activista el masclisme estructural a les xarxes socials.

—Un patró, diu.

—L’origen d’Alerta Machirulos és anecdòtic: no pensava que tindria aquest abast. Vam començar amb les rialles entre amigues... i vam acumular centenars de captures de pantalla en les quals em vaig adonar que, ¡oh, hi havia un patró, el maleït i beneït patró!

—¿En què consistia?

—En cosificació: homes que et parlen directament amb missatges sexuals; que fan massa incís en l’aspecte físic; que t’humilien físicament quan els rebutges... ¡I era universal!: ho veia també en perfils similars, però en anglès. En espanyol, crec que jo vaig ser la primera.

—I al principi va ser criticada.

—Sí, em deien que exagerava, però on la gent veia micromasclismes jo veia cultura de la violació: hi ha microorganismes devastadors imperceptibles a l’ull humà. La gent només veu la punta del’iceberg: quan ens maten i ens violen.

—M’interessa l’estructura de poder darrere d’aquestes actituds.

Aquest poder l’exemplifiquen molt bé les ‘fotopenis’ no sol·licitades. ¿Per què ho fan? Això, si no està consensuat, és assetjament. Juguen a la intimidació del fetitxe, a fer-te sentir malament: "Tu no vols però jo sí, així que em veuràs el penis perquè a mi em dona la gana". El privilegi masculí, tal com està articulada la masculinitat, és misogínia.

-¿Què és un ‘machirulo’?

-Un ‘señoro’ que, sense ser conscient dels seus privilegis, creu que, pel mer fet de ser home, pot actuar amb les dones de la manera que el sistema el legitima. Perquè és el sistema el que legitima aquestes actituds, i cada vegada que les denunciem se’ns titlla de "feminazis", d’"extremistes", d’"ofeses".

-¿Quantes captures de pantalla pot rebre al dia?

-És constant. Tinc el telèfon pleníssim: captures de pantalla potser unes sis diàries, però a més comentaris, articles... puc passar-me unes quatre hores diàries a Instagram: de vegades em fa fins i tot vergonya de l’estona que hi inverteixo [riu]. El 90% del material que rebo és de dones; la resta, d’homes en contextos homosexuals.

-¿Ha percebut algun canvi des que es va obrir el perfil?

-¡Sí! Moltes noies em diuen que elles i les seves parelles em segueixen i aprenen i riuen molt, perquè jo m’ho intento prendre amb humor; em diuen: “Gràcies, perquè ara veig coses que abans no veia”. Si una cosa positiva n’he tret és que, com més desconstruïda estàs, més t’adones de la quantitat d’opressions que ens envolten. De vegades, miro captures de pantalla meves del principi i dic: "Mare meva, ¿i jo he aguantat això?".

-¿Ha conegut alguna de les seves seguidores?

-Alguna, puntualment, però normalment no; això sí, interacciono amb moltes diàriament. Les xarxes socials poden ser nocives però també molt positives: et permeten connectar amb gent que en la teva vida real mai coneixeries. Una de les coses que més m’han fet connectar amb la gent és un lema amb què fins i tot hem fet samarretes: ‘Les dones no us devem una merda’.

—He vist que també parla d’altres minories.

—Sí, perquè a les persones no ens defineix una sola identitat. Per exemple, en les meves interaccions amb homes moltes vegades he d’aguantar racisme. Jo parlo amb amigues blanques sobre situacions que elles mai s’han trobat en les apps: les dones racialitzades han d’aguantar la fetitxització racial i els estereotips associats, igual que les grasses, les trans i les bisexuals.

—¿Les captures de pantalla sempre són sobre lligar?

—No; també m’arriben converses de noies intentant educar amics, que al final no arriben a res perquè ells no volen renunciar: el pitjor que pots dir-li a algú que té un comportament opressor és posar-li nom i dir-li que és un masclista, racista o homòfob. També hi ha homes que ho fan correctament, és clar, però a ells no els publicaré perquè no premiaré un comportament que hauria de ser habitual.

¿Per què tapa els noms de les captures?

—Perquè no sé fins a quin punt... Vaig començar a fer-ho quan em van tancar el meu primer compte, per curar-me en salut. Això sí, soc bastant curosa en dir alguna cosa només quan puc il·lustrar-ho amb una captura de pantalla on es vegi l’opressió com a prova. Al final, no es tracta de denunciar el tal de tal, sinó el fenomen global.

—¿Li van tancar un compte?

—Sí, últimament Instagram està fent una escombrada brutal; no sé si és per les denúncies dels 'dolguts’ o què, però estan caient comptes d’activistes grasses, antiracistes... Instagram és un senyor blanc; és un ‘machirulo’, un ‘señoro’ [riu]. Ara m’he obert un altre compte amb cadenat on només accepto persones amb perfil privat que m’enviïn una captura de pantalla del perfil o, si no, que em diguin per missatge el motiu pel qual volen que els accepti.

—¿Continua utilitzant apps 

—Sí. Hi ha qui em pregunta per què hi segueixo si són tan dolentes, i contesto que perquè tinc dret a ser-hi. De la mateixa manera que es reivindica poder caminar sola pel carrer a certes hores, jo reivindico que les xarxes socials han de ser espais segurs. Per a mi això s’ha convertit en un acte de resistència: continuo tenint apps de cites per pur experiment; ara és ja una cosa política: "La nostra existència és la nostra resistència".

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

—Finalment, ¿com respon a la crítica que el feminisme fa en xarxes 'judicis paral·lels’?

—Jo responc que, si un comportament és opressor i discriminatori, la crítica s’ha de fer. Moltes vegades, de no ser per aquests 'judicis paral·lels’, moltes coses seguirien sota de l’alfombra. Si a les coses no els poses nom i no les assenyales, és bastant improbable que s’aconsegueixin canvis.