Josep Albert Ymbert: "El turista ha sigut un gran consumidor de ventalls"

Escombrar el despatx, anar a comprar segells a l’estanc i omplir la gerra d’aigua a la font del carrer de la Claveguera van ser en el seu inici en l’empresa familiar les tasques de Josep Albert Ymbert (Barcelona, 1946). Tenia 14 anys, i fins als 65 va estar entre ventalls. Ara jubilat, reconstrueix la seva història professional com a llegat als seus fills i nets. I ha donat a l’Arxiu Nacional la seva documentació empresarial.

¿Qui va iniciar la saga?

Marcel·lí Perejoan, el pare de la meva àvia materna, el 1870. Era mestre d’escola però importava ventalls del Japó. Estava de moda. Ell va morir el 1890 o 91 i van quedar al comandament mare i filla. Però que un negoci el portés una dona no era corrent.

Llavors...

El meu avi, Josep Ymbert Xifra, que era de Figueres, on la seva família tenia una botiga de plats i olles, cap al 1890 importava des de Barcelona articles del Japó, entre els quals, ventalls.

La competència de la seva àvia.

Sí, i el 1898 es casen i ajunten els dos negocis. Primer al carrer de la Princesa i després en un pis de 230 m²al carrer de Sant Pere Més Alt. Mig pis era vivenda i l’altre, despatx. Van tenir dos fills, el meu pare i el meu oncle. Tenien una torre al carrer de Verdi, al costat de la baixada de la Glòria. Allà passaven els estius, i els hiverns al Gòtic. Fins a la guerra civil. Els bombardejos van destruir una finca veïna del despatx i se’n van anar a viure a la torre, on vaig néixer.

¿Com va afectar el negoci?

El 1915 el meu avi havia comprat una petita fàbrica d’una senyora vídua. En la guerra va quedar en zona roja, només s’hi podia arribar per mar, així que es va interrompre la comercialització i venien mitges, mitjons, joguines. Quan va acabar la guerra es va restablir la relació amb València i es va tornar a iniciar la venda de ventalls propis. Però va arribar la guerra mundial i es va tallar la importació del Japó, que era l’altra línia de facturació. Sé que després de la guerra el ventall va tenir un repunt important, perquè era un article autòcton. Era un complement senzill, barat, que totes les dones es podien permetre. Llavors les dones anaven molt tapades. I hi havia qui els comprava sense pintar, per pintar-los.

¿Els homes els utilitzaven?

A Barcelona no, a Andalusia sí. Nosaltres teníem un únic model, de 16 o 17 cm, llisos. El que sí que vaig viure va ser la venda especial dedicada al turista, que sempre ha sigut un gran consumidor de ventalls. És un ‘souvenir’ que no pesa ni ocupa i barat.

¿Amb toros i flamenc?

Sí. El meu pare va intentar fer-ne alguns amb la Mare de Déu de Montserrat i la sardana, però no van triomfar. El flamenc era una línia importantíssima. Els toros també, però a l’estranger van començar a tenir mala premsa i van passar de ser 50/50 flamenc i toros a ser 90 flamenc.

¿Com es va afrontar la irrupció de la Xina com a fàbrica?

En el 1980 i escaig, o 90, va sortir el barnillatge de plàstic, molt barat. Del 95 al 98 comencen a venir ventalls de la Xina, com paraigües i altres complements. Van enfonsar la indústria valenciana, on havíem arribat a ser 25 fabricants. Jo vaig tancar el 2013, quan es va jubilar la meva dona. Perquè cap dels nostres dos fills va voler continuar. Ells han tirat per l’educació.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

I ara entreté la seva jubilació rememorant.

Sí, tinc llistes de comptabilitat de finals del 1800, llibres oficials, que donaré a l’Arxiu Nacional de Catalunya. I he recollit en un llibre que titulo ‘El último abaniquero’ la història de l’empresa, pensant en els meus fills i els meus quatre nets, que així ho coneixeran. Ara m’ajudo d’un tutorial per maquetar-me'l.