24 d’oct 2020

Anar al contingut

Gent corrent

Roc Blackblock: "La gent corrent es vol veure reflectida als carrers"

Va començar pintant al carrer i en fàbriques ocupades i s'ha convertit en el muralista de la memòria de la gent corrent.

Gemma Tramullas

Roc Blackblock: "La gent corrent es vol veure reflectida als carrers"

SERGI CONESA

Vint anys separen el primer grafiti artístic en el qual Roc Blackblock (Barcelona, 1975) va col·laborar –a la històrica fàbrica ocupada Hamsa d’Hostafrancs– dels murals de l’exposició Los viajeros del Winnipeg, oberta al Palau Robert fins a l’1 de setembre. En aquest temps, el prolífic artista s’ha convertit en el muralista de la memòria històrica i de la vida col·lectiva dels barris.

Va començar a pintar al carrer com a activista.

Em vaig fer insubmís als 18 anys i el primer muralet el vaig pintar juntament amb companys insubmisos del barri de Sants. En aquella època venia Azagra, dibuixava un ninot cagant en un casc militar i 50 persones anàvem i el pintàvem. Hi havia murals de ‘Nuclears, no gràcies’, del Sàhara lliure...

El grafiti que va ajudar a pintar al Hamsa reproduïa un proverbi africà: "Fins que els lleons tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera continuaran glorificant el caçador".

Els poderosos tenen recursos per deixar registrat el seu llegat en la història oficial. El muralisme, almenys tal com el plantejo jo, té un referent en el muralisme mexicà, on l’espai públic pertany a tota la comunitat i és el lloc idoni per conèixer la història de la gent corrent, que desitja veure’s reflectida als carrers.

Veure’s reflectit. Aquest és l’origen del grafiti, ¿no?

Sí, deixar una empremta en el teu entorn per fer-te’l teu. Per a mi la ciutat no ha de ser un contenidor asèptic, sinó que els carrers han de parlar visualment.

Ha pintat a Roquetes, Nou Barris, Sants... i acaba d’acabar un mural al barri de la Teixonera.

És un exercici de memòria recent fet a partir d’una imatge treta d’un vídeo casolà dels anys 60, en el qual diverses famílies s’ajunten per construir les seves pròpies cases. A base de fer aquests projectes m’he adonat que el mural és com una continuació d’un treball col·lectiu i comunal.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Al Palau Robert posa cara als exiliats republicans que van embarcar al barco ‘Winnipeg’ rumb a Xile.

Que algú amb un recorregut al carrer entri al Palau Robert és un brot verd, indica que a poc a poc van caient prejudicis i que es poden trobar combinacions que siguin un revulsiu per a noves expressions. No renuncio al carrer però és important que es vagin teixint ponts amb galeries i altres espais expositius. Fixi’s amb Sixe; va començar pintant al carrer i va acabar pintant la façana de la Tate Modern.

Ara marxa a Xile, a pintar els murals del ‘Winnipeg’ al Museu de la Memòria i els Drets Humans de Santiago.

Als que treballem al carrer de vegades ens titllen de vàndals i d’altres ens conviden com a artistes. De vegades m’han dit: “Això que pintes tu sí que és bonic, no com els grafitis”. Se’ns instrumentalitza per dir què és acceptable i què no, i això jo ho rebutjo. Tot i que de vegades ens trepitgem, a mi els grafitis m’agraden. Venim de la mateixa cultura.

El seu nom artístic al·ludeix al Bloc Negre, vinculat a les tàctiques d’acció directa de grups anarquistes en les manifestacions. 

Els primers grafitis els firmava com a Roc, però vaig afegir Blackblock per registrar-me a les xarxes  socials. Tenia a veure amb l’estètica de les meves imatges i amb els meus orígens en els moviments alternatius, ateneus, cases ocupades... A més, la majoria dels meus clients ho entenien ràpidament. No em molesta pel que significa, però si ho triés ara no seria en anglès i ho faria més pronunciable.

¿Ha rebutjat algun encàrrec?

Un de relacionat amb creuers. Els vaig agrair que tinguessin en consideració la meva feina, però no em sentia còmode.