Javier Garro: "Mai m'havia plantejat com és dormir al carrer"

Té 19 anys, estudia Direcció d’Empreses amb Economia i viu a Sarrià-Sant Gervasi. Javier Garro (Barcelona, 2000) és un perfil poc habitual entre els 300 voluntaris de la parròquia de Santa Anna, que acull persones sense llar, moltes d’elles joves migrants, en ple centre de Barcelona. De dilluns a diumenge s’aixeca a les set del matí per preparar entrepans, repartir cafès i escoltar els exclosos de la ciutat.

Santa Anna està entre la plaça Catalunya, el Portal de l’Àngel i la Rambla, però no es veu.

És una situació que no interessa que es vegi i queda amagada. Jo la vaig conèixer perquè primer volia fer un voluntariat a Ghana, però el viatge costava molts diners i vaig pensar que era millor fer alguna cosa a Barcelona. Llavors el grup de voluntaris Do Change em va parlar de Santa Anna.

D’això, en fa dos mesos.

Al principi em va coincidir amb els exàmens de la universitat. Venia de vuit a onze del matí i després anava a estudiar a la biblioteca. Però des que vaig acabar els exàmens em quedo fins a les dues del migdia.

¿Aquesta experiència li dona una perspectiva de l’economia diferent de la que sent a la facultat?

Sí, perquè totes les persones que he conegut aquí no existeixen per a l’economia. Però no només ha canviat la meva mirada sobre l’economia, també m’ha ajudat a relativitzar els meus problemes. Almenys jo tinc una casa on dormir, una família i puc menjar cada dia.

És un dels voluntaris més assidus. ¿Què l’ha atrapat? 

El fet de veure que puc ser útil. Aquest és un problema real. ¿Amb quants pobres ens creuem pel carrer cada dia a Barcelona? Hi ha una manera de veure aquestes persones per sobre de l’espatlla, com si no existissin o fossin de segona, quan són persones com nosaltres. Ara quan vinc per la Rambla m'aturo a saludar els indigents i els meus amics flipen.

Només el 25% dels voluntaris són homes.

No ho acabo d’entendre, perquè homes i dones poden ajudar igual. També em sorprèn que no hi hagi més gent jove i m’agradaria que la meva experiència convencés la gent de la meva edat per mirar la gent del carrer d’una altra manera, perquè coneixent el problema és molt més fàcil ajudar.

¿Com ho veu vostè ara?

Jo al principi venia amb tota la bona fe, però sense acabar d’entendre el problema. Una conversa amb un usuari em va fer obrir els ulls: “Mai ho entendràs fins que no dormis una nit al carrer”, em va dir. Mai m’havia plantejat com és dormir al carrer, com de fotut pot arribar a ser, i qualsevol de nosaltres pot acabar així.

Santa Anna ha sortit molt en els mitjans perquè acull menors migrants.

Sí, els periodistes venen per això, però aquí hi ha tota mena de persones. Per exemple, hi ha una dona que té casa i menja en una residència, però ve a la tarda a fer un cafè i a parlar. Aquí no venen només a buscar un entrepà, és més un punt de socialització que d’alimentació i es creen vincles profunds. Acabes coneixent la gent, anomenant-la pel seu nom, mirant-la als ulls i preocupant-te pel seu dia a dia. A ells els agrada i és el que necessiten.

¿Quina relació té amb els anomenats ‘menes’?

Solen anar en grup i generalment no interactuen gaire. Un dels pocs que es va obrir a mi va deixar de venir fa tres setmanes i quan va reaparèixer em va explicar que havia trobat feina i una habitació. Va portar uns iogurts per repartir entre els usuaris.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿És creient?

Hi ha molts voluntaris a qui la religió els és indiferent i d’altres són creients. Jo no soc la persona més devota del món, però venir a Santa Anna ha fet que m’acosti una mica més a la fe i, sobretot, m’ha fet créixer com a persona. Ajudar les persones no ha de ser una qüestió de fe, senzillament és humà.