Cristina Ribes: "Disfruteu dels vostres avis, perquè no són eterns"

És educadora social en l’àmbit de les persones grans i acaba de publicar un llibre infantil sobre les residències. Cristina Ribes Julià (Flix, 1989) porta la seva passió a flor de pell. Literalment. Es va tatuar al braç una cita extreta del compte d’Instagram @Estimuladultos: S’aixecava cada dia pensant que era la reina, ¿què feia ell? Ell li posava la corona. L’Alzheimer és una malaltia incurable, no incuidable.

¿Què recorda dels seus avis?

Quan a la meva àvia materna li van diagnosticar una demència, els meus pares van decidir anar-se’n a viure a casa seva. La meva mare tenia claríssim que la volia cuidar al domicili i així va ser fins al final. La recordo al sofà, recollint coses de terra.

¿Coses invisibles als nostres ulls?

Per a nosaltres sí, per a ella no ho sabem. Els comportaments repetitius són normals en un procés de demència avançada: fregar la roba, fer i desfer nusos, plegar i desplegar roba...

Va conèixer una dona que bressava l’aire.

Feia aquest gest tot el dia amb una expressió desolada. Observant-la i parlant amb la família vaig descobrir que havia perdut un fill. On la majoria de gent veu comportaments inexplicables, jo veig el reflex d’una vida.

Passa moltes hores observant.

Part de la meva feina consisteix a estar sis hores ininterrompudament observant i anotant cada cinc minuts uns valors sobre el comportament i l’estat d’ànim de persones que no ens poden expressar el que senten.

Quan ja no hi ha paraules, ¿hi continua havent comunicació?

No suporto les frases tipus “ja no és el que era”. Tinc la convicció que les persones senten fins a l’últim alè. Que no et puguin contestar no vol dir que no s’assabentin de res. La seva mirada o agafar-los la mà et poden transmetre un munt de coses. 

Treballa en residències i també fa teràpia a domicili a les Terres de l’Ebre.

Enlloc s’està millor que a casa, tot i que això no sempre és possible, i la gent que és al seu domicili té dret a rebre una estimulació professional. Tenir una persona impol·luta i ben alimentada sense oferir-li cap estimulació em sembla una crueltat. La meva feina consisteix a preservar les seves capacitats i intentar alentir el debilitament cognitiu i per a això utilitzo molt objectes personals, música i el contacte físic.

Això seu és vocacional.

No tothom serveix per a això i els que treballem en aquest àmbit cobrem una misèria. L’instint de cuidar sempre l’he tingut. Amb 8 anys anava a jugar al dòmino amb les persones grans de l’hospital de Móra d’Ebre i volia ser auxiliar d’infermeria. M’encanten les arrugues, perquè són una acumulació de vida. ¡Estic desitjant que em surtin potes de gall!

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Acaba de publicar un conte: La casa nova de l’àvia

És el primer conte infantil que explica què és una residència. L’objectiu és visibilitzar les persones grans, posar de relleu la relació entre nens i avis i normalitzar les residències. S’haurien de fomentar més les activitats intergeneracionals perquè el vincle que es crea és màgic. Als nens sempre els dic: “Disfruteu dels avis, perquè no són eterns”. T’ho donen tot a canvi de res i tenim molt a aprendre d’ells.