Dani Jané: «Un concert dedicat a Messi l'havíem de portar aquí»

La de Dani Jané (la Vall de Bianya, 1982) és la història de tants músics catalans que han acabat amb un peu aquí i l’altre en algun país d’Europa, en el seu cas Alemanya, on dedicar-se a un art és una cosa prometedora. El desembre en un bar de Berlín va conèixer un altre músic, Daniel Pacitti que li va dir: he compost un concert crioll per a violoncel i orquestra dedicat a Messi.

¿Què va ser el primer que va pensar?

D’entrada vaig sentir molta curiositat. Sabia que Pacitti era un bon compositor i quan em va enviar la gravació em va semblar que havia fet una cosa de molt nivell, amb dos músics italians, Sandro Laffranchini, primer violoncel·lista de la Scala de Milà, i el pianista Alessandro Deljavan.

¿S’havia celebrat el concert en algun lloc?

Sí, a la Filharmònica de Berlín, un dels temples europeus de la música clàssica, i al Teatro Sociale de Bellinzona, a Suïssa.

Música clàssica i esport, un tàndem curiós.

És original. Tampoc és habitual que el públic en concerts de clàssica es posi dret i, a Alemanya, a l’acabar, la gent es va aixecar aplaudint. Jo vaig pensar que un concert a Messi l’havíem de portar aquí.

I així serà.

El 26 de setembre es farà a la Catedral de Girona; el 27 a Santa Maria del Mar, a Barcelona; el 28 a la catedral de Tarragona i el 29 a la catedral nova de Lleida. Els beneficis dels tres primers seran per al projecte del Pediatric Cancer Center de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, el centre més gran d’Europa especialitzat en càncer infantil. I el recaptat a Lleida serà per a la restauració de l’orgue de la catedral nova.

Valors a tres bandes.

Quan comencem a moure les possibilitats d’actuació, Daniel Pacitti va expressar la seva voluntat que el concert fos benèfic; ell pensava en alguna cosa per a nens. I buscant causes, la de la Fundació Sant Joan de Déu ens va semblar meravellosa: curar nens.

Amb música... ¿Com s’hi va iniciar vostè?

Jo vaig créixer en una casa al mig de la muntanya. Els meus pares havien deixat les seves ciutats per viure al camp. El meu pare era carter i cuiner, i la meva mare, mestra i psicòloga. El nostre veí més pròxim, a un quilòmetre, era aficionat a la guitarra, tocava jazz i altres estils. I li vaig demanar que me n'ensenyés. Jo tenia 12 anys, però fins als 25 no m’hi vaig posar seriosament.

¿Com ho va fer?

Estudiant la carrera de música clàssica al Conservatori Superior del Liceu. Fins aleshores ho havia fet amb professors particulars, però era molt autodidacte, intuïtiu. Però treballant en el teatre –va ser deu anys tramoista, la persona que munta i retira decorats d’escena– vaig descobrir la guitarra flamenca i a través d’una clarinetista, en un musical, em vaig decidir a estudiar música clàssica. Llegir partitures i aprendre harmonia em va canviar la vida.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

I el destí.

Sí, a l’acabar la carrera fa tres anys em vaig dir: ¿I ara què? Vaig veure que només fer classes no m’omplia, tenia altres inquietuds. I vaig contactar amb un amic pintor que era a Berlín per preguntar-li com estava el panorama, allà. Em va convidar a passar una setmana i al cap d’un any vaig tornar. Ara viu entre Berlín i Barcelona. Allà l’obertura mental cap a l’art és molt més gran, hi ha moltes oportunitats. Se li dona valor a la música, és un tema d’educació. He fet molts concerts amb el sistema de taquilla inversa i en un moment entren 300 euros, sense que ningú et conegui. La diferència amb Barcelona és abismal.