Alicia Campos: «Tot el que et doni la vida, transforma-ho en bé comú»

El petit pis d’Alicia Campos (Barcelona, 1966) a la part alta del barri del Poble-sec és un recés de pau. El sol travessa les cortines i banya l’espai amb una llum tènue, l’aire és fresc i net i la decoració natural indueix al benestar. Res adverteix de la dura biografia de la seva propietària.

La seva primera feina va ser de funcionària de presons.

Desitjava ajudar els més marginals i entendre per què algunes persones arriben a un punt tan límit. Vaig entrar a la presó de Wad-Ras, però era molt idealista i sensible i vaig xocar amb les funcionàries de l’època.

Aquesta sensibilitat no l’ha abandonat.

Sempre he sentit la necessitat de buscar al meu interior per ser més bona persona, però no com a una cosa egoista sinó per contribuir a la millora i al progrés del món, des de la humilitat. El meu lema de vida és la justícia i la defensa dels vulnerables.

La vida no l’hi ha posat fàcil.

Vaig créixer amb una mare que tenia un problema de salut mental i quan va néixer la meva filla ja me’n vaig adonar, que era diferent. Vaig trucar a mil portes i, després de 20 anys d’un patiment terrible, li van diagnosticar síndrome d’Asperger, un trastorn de l’espectre autista (TEA).

¿Com van encaixar el diagnòstic?

Va ser un alleujament. Sempre he sentit “Alicia, tot el que et doni la vida, fins i tot el més dur, transforma-ho per al bé comú”. Si la vida m’havia donat una filla especial, ¿què podia aportar per a altres joves com ella?

Per això l’Associació Asperger New Life.

Dos mesos després del diagnòstic, el meu pare es va suïcidar, la meva mare va anar a una residència i la casa familiar va servir per muntar un pis d’entrenament a la vida independent per a joves amb TEA, perquè el que més els costa és aprendre coses bàsiques del dia a dia. Després vaig impulsar l’associació, que promou la vida independent i l’apoderament d’aquests joves.

La vida encara li donaria més cops.

Soc treballadora social especialitzada en atenció al dol. Treballo amb un equip mèdic de cures pal·liatives a domicili i la meva parella va tenir un càncer de pròstata fulminant. El cuidava a ell i la meva filla, però no vaig pensar a cuidar-me a mi.

I el seu cos va dir prou.

Fa deu anys em van diagnosticar fibromiàlgia, però no en vaig fer cas. Hi ha molts prejudicis sobre aquesta malaltia i jo mateixa pensava que era una moda. Atribuïa el dolor a l’estrès i m’aguantava. Però a mitjans de 2018 el sistema autònom central se’m va descontrolar. Estic convençuda que va ser arran de tot el que havia passat.

¿Què li va passar?

Em va canviar el caràcter i el mínim esforç em deixava exhausta. Al CAP em van dir que era de la fibromiàlgia i em van admetre a la unitat especialitzada del Clínic, on a més em van diagnosticar síndrome de fatiga crònica i inici de sensibilitat química múltiple. Allà vaig conèixer més dones i vaig aprendre que aquesta malaltia és neurològica, invisible i sistèmica perquè afecta tot. He canviat la meva alimentació i ja no utilitzo cap producte contaminant.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Està de baixa laboral, suposo.

Ja no. Malgrat tots els meus informes i que encara no estic en condicions d’anar a treballar, m’han donat l’alta i he hagut de reincorporar-me si no vull que m’acomiadin. Treballo a 70 quilòmetres de Barcelona i, com que no puc conduir, utilitzo màscara i vaig amb crossa, tant al tren com a la feina. Almenys serà una manera de visibilitzar la malaltia.