Cecilia Bellorín: "Volia explicar la meva història i reivindicar la negritud»

Aquesta conversa avança a batzegades esquitxada d’holes, adeus i ‘chéveres’ dirigits a veïns i coneguts del barri del Poble-sec, a més de fragments d’El Messies de Händel i el musical Cabaret cantats a tot pulmó. Un fons humà i musical per acompanyar el relat de Cecilia Bellorín (Caracas, 1955), que avui actua amb la seva obra ‘Cosas de negros, or black is beautiful (ocurrencias de una actriz desempleada)’ a La BiblioMusiCineTeca del barri. La cita és a les 20.30 hores.

Fa 23 anys que fa la mateixa obra.

Sí, la vaig estrenar al Sidecar el 19 de juny del 1996.  ¿Li sembla una exageració? ¿Creu que hauria de llançar ja la tovallola?

Al contrari. Em sembla una proesa. 

El missatge de l’obra continua vigent, perquè d'aquí 20 o 30 anys encara hi haurà gent parlant tonteries del color de la pell.

Però vostè diu que el seu espectacle no és antiracista.

Perquè no va néixer amb aquesta voluntat. Jo el que volia era explicar la meva història i reivindicar la negritud.

Es va avançar a una reivindicació que ara està en auge.

El 1986 vaig llegir unes declaracions d’una actriu negra, Soraya Sanz, en les quals deia que feia 30 anys que estava a la televisió veneçolana i sempre feia el paper de criada. Ella tenia molta feina, cobrava bé i en lloc d’estar orgullosa em va semblar que es queixava. ¡Amb el que a mi m’havia costat aconseguir el carnet del sindicat per actuar professionalment! Aquesta contradicció em va arribar per escriure un guió de vuit pàgines.

Vostè va començar cantant.

Tothom diu que m’hauria d’haver dedicat a cantar. A l’escola sempre era la solista del cor folklòric i vaig aprendre a cantar jazz amb un casset d’Ella Fitzgerald. Però em va picar el cuquet del teatre quan vaig anar a Londres i vaig veure les comèdies musicals. Jo volia ser una all-round artist, que canta, actua i balla.

I va posar-hi tot el seu afany.

Quan vaig tornar a Veneçuela em vaig posar a estudiar secretariat i a la nit em vaig inscriure al Centre Escola d’Òpera, l’únic lloc on podia actuar i cantar. Després vaig entrar a Rajatabla, la companyia de teatre per excel·lència de Caracas, on vaig coincidir amb Carles Canut. L’última cosa que vaig fer amb ells va ser una gira per Rússia amb Bolívar.

El 1991 va venir a Barcelona i es va instal·lar al Poble-sec.

La meva intenció era buscar-me la vida als escenaris. Sempre vaig ser ratolí de teatre, de petits espais com el Llantiol, el Malic, el Jam Circus... També he cantat al metro i a les festes del barri. Aquests últims anys em poso a repassar la meva vida i... bé, no es pot dir que no ho hagi intentat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Se sent una mica decebuda?

De vegades tinc les meves davallades. Mai vaig fer el salt a la fama; no sé si no vaig fer les coses bé o no vaig tocar les tecles adequades. Però tinc la meva minifama: he sigut famosa al metro, al carrer, al barri... Això és un triomf. Triomfar no és sortir a la tele, sinó estar contenta amb el que fas i satisfeta de poder transmetre el que vols.