Daniel González: «¿Com es veuria el món a través dels ulls de l'altre?»

El taller de l’associació BeAnotherLab a Hangar, el centre de producció i investigació en les arts visuals del Poblenou de Barcelona, és un niu de cables i pantalles, fins i tot guarden un robot tret d’un contenidor, però l’ambient no és gens fred. A la sala domina la calidesa de Daniel González (Manizales, Colòmbia, 1980), un els fundadors d’aquest col·lectiu tecnohumanista que convida a posar-se a les sabates d’un immigrant, d’un nen soldat a Colòmbia o d’una dona maltractada a través de la realitat virtual i les narratives encarnades.

Aquí no hi ha fronteres entre art, ciència i tecnologia, però ¿vostè de quin àmbit prové?

No m’identifico amb cap àmbit en concret. En lloc de preguntar a la gent què ha estudiat o de què treballa, jo sempre dic: “¿Quina és la teva màgia?”.

D’acord, ¿quina és la seva màgia?

Les persones tenim una interdisciplinarietat innata i som el resultat d’un munt d’inputs que van evolucionant. Jo vinc de l’art, la música i la publicitat i el 2009 vaig arribar a Barcelona per fer un màster en arts digitals. Buscava un equilibri entre la tecnologia i l’art i tenia clar que el factor humà era molt important. Sempre em preguntava: “¿Com serà el món vist a través dels ulls de l’altre?”.

D’aquesta reflexió neix, el 2012, BeAnotherLab.

Philippe Bertran i Marte Roel ja treballaven amb la realitat augmentada i tenien la inquietud de crear una eina per veure el món a través d’una altra persona. Entre nosaltres es va crear una sinergia increïble i el nostre primer projecte va ser La Máquina de Ser Otro.

¿En què consisteix?

És un sistema que combina tecnologia com les ulleres de realitat virtual, amb una part artística i coreogràfica, la interacció tàctil, i tècniques que venen de la neurociència i la neuropsicologia. L’objectiu és crear un efecte d’encarnació, és a dir que el teu cervell cregui que és al cos d’una altra persona, i es generi una empatia.

Un dels seus primers treballs era sobre gènere.

El 2014 vam traure un vídeo en el qual dues persones intercanviaven els seus cossos i feien una reflexió sobre la identitat i el respecte mutu. Va tenir 3,5 milions de visites.

¡Carai!

La gent que passa per l’experiència té reaccions emocionals molt fortes. És una eina de molt potencial per generar accions de resolució de conflictes, perdó, compassió i altruisme. Jo soc colombià i veig que es pot aplicar al procés de pau del meu país. Ara volem utilitzar la màquina a les escoles per tractar temes com la dislèxia o l’assetjament escolar.

Fa dècades que es parla del potencial terapèutic de la realitat virtual.

Hi ha gent que es gasta 250.000 euros en fer un documental de realitat virtual sobre l’Índia i està molt bé, però a nosaltres no ens interessa l’última tecnologia, sinó la col·laboració amb les persones i els col·lectius.

El factor humà.

Aquí hem treballat amb SOS Racisme i joves musulmans. Els vam preguntar què volien explicar i els vam ensenyar les eines perquè ho fessin ells mateixos. Van gravar situacions de discriminació i després van convidar la gent a experimentar-les. Ara estem fent la Biblioteca de Nosotros, un arxiu d’històries en primera persona gravades en vídeo de 360 graus.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Vostè parlava de màgia al principi de l’entrevista.

Tecnològicament el nostre producte és senzill, però té aquesta part humana d’amor que és la que ens interessa. Moltes vegades ens diuen que La Máquina de Ser Otro som nosaltres, per com treballem, sempre de forma amigable, enredats entre cables i rialles. Per a mi la màgia és això.