Anar al contingut

GENT CORRENT

Ferran Bosch: «La vida és massa interessant per fer només una cosa"

Perruquer des dels 15 anys, la seva necessitat de fer sempre una alguna cosa més ha fet aflorar la seva vena artística i ha desembocat en la seva primera exposició

Mauricio Bernal

Ferran Bosch: «La vida és massa interessant per fer només una cosa"

RICARD CUGAT

"Vull que pensi en la possibilitat que aquesta pila pugui ser una formiga. ¿Pot arribar a pensar que això és una formiga?" Amb aquestes paraules –i efectivament: i mostrant una petita bateria– ha rebut Ferran Bosch els pocs a qui de moment ha guiat per la seva primera exposició. A casa seva. Les galeries són cares. La vida se l’ha guanyat sempre amb la perruqueria, però una mena de màxima vital ("sempre necessito fer més activitats") ha fet aflorar la seva vena artística. ‘Formicidae, relats minúsculs’, com s’anomena la instal·lació, és aleshores un triomf: el triomf de la persona sobre la temptació d’adormir-se sobre el que s’ha aconseguit.

-La intersecció entre l’art i la perruqueria...

-Miri al seu voltant. Gairebé tots els materials són reciclats de la perruqueria.

-Ara que ho diu...

-Però això és tot. Fa 14 anys que tinc la meva pròpia perruqueria i va ser quan va començar a funcionar bé que em vaig dir: "¿I ara què? Necessito més".

-Aquesta actitud vital.

-Jo sempre necessito fer més coses. No en tinc prou. Per a mi la vida és massa interessant per fer només una cosa. Fer una sola cosa em sembla poc. Per això vaig provant.

-Això de l’art, la pintura, ¿era com un somni posposat?

-No. No ho havia provat mai... Bé, esperi, sí. Quan era un nen. Recordo que hi ha un moment en què em capen, em fan dubtar de les meves capacitats.

-¿Què va passar?

-Doncs que que vaig presentar a classe un dibuix del qual estava orgullós, que pensava que m’havia quedat molt maco, i el que em van dir va ser: "Això no ho has fer tu".

-I des d’aleshores.

-¿Sap com se’m va acudir la idea de pintar? Perquè vegi com em funciona el cap.

-Digui’m.

-Estava veient un programa de televisió, 'El convidat'. El personatge era Buenafuente. Recordo que Albert Om se n’anava a casa seva i Buenafuente estava pintant amb vi. L’endemà em vaig aixecar i vaig dir: "Pintaré".

-Expliqui’m què va ser el primer en què es va reflectir aquesta decisió.

-El primer que vaig fer va ser anar a la botiga de baix i comprar uns llapis aquarel·lables. Però com no sabia pintar ni dibuixar vaig començar fent collages. Després em vaig apuntar a diversos cursos de dibuix. Diferents escoles, diferents professors, diferents tècniques.

-Ja veig que era un tema seriós.

-Tenia clar que sense tècnica no arribaria gaire lluny.

-Aquell programa d’'El convidat' és del 2010. S’ha pres el seu temps abans d’exposar-se...

-Arriba un moment en què has de sortir de la teva bombolla. Sortir de l’armari, mostrar als altres el que estàs fent. És cert que quan exposes et connectes amb la part més vulnerable de tu, però és una cosa que s’ha de fer.

-Una exposició al seu pis. No és gaire habitual.

-Bé, d’una banda, llogar un espai, una galeria, surt molt car. De l’altra, quan imaginava les peces, sempre les imaginava al meu pis, a les meves parets. M’agrada la relació amb l’espai del meu pis.

-¿Obrirà casa seva com si fos una galeria?

-Bé, estic fent una convocatòria... Al principi havia de ser un vermut amb els amics, però ha anat creixent. Ara faig dues jornades de portes obertes. Aquest dissabte i diumenge al migdia.

-Digui’m, ¿què té amb les formigues?

-Sempre que veig un formiguer me'l quedo mirant. M’agrada pensar com es comuniquen les formigues, com es relacionen. Vaig pensar que a través de les formigues podria explicar coses que de cap altra manera no podria explicar.

-¿Deixarà la perruqueria?

-¡No! Mai he guanyat diners amb cap altra cosa que no sigui la perruqueria. Vaig començar als 15 anys. No. Però sempre s’han de fer més coses.