Mario Corea: «L'arquitectura sanitària també ajuda a curar»

Els eixos i rodes de cotxes de plàstic en miniatura eren la base dels bòlids que Mario Corea enginyava per jugar. Amb llauna de rodets de foto i filferro formava carcasses que copiava de revistes. Eren nocions autodidactes de projecció i construcció d’un nen que retallava del diari, un a un, els jugadors d’equips de futbol i muntava els seus partits. La piloteta era una bola de paper d’alumini de la capsa de cigarrets. Així passava hores i hores, jugant a casa, al barri de San Isidro, a Rosario, on Corea va néixer el 1939. Era una casa amb pati, al costat de l’estable amb les vaques que el seu avi patern, vaquer, munyia. Si construir era un joc de nens per a ell, ¿per què no continuar impregnant de distensió i afabilitat totes les seves obres com a arquitecte?

Sobre tot allò en què es va acabar especialitzant: els hospitals. ¿Com hi va arribar?

El meu primer tema de salut va ser el Centre de Salut Mental de Boston, un projecte de Paul Rudolph –1971–. Em va mostrar el que temps després explicaria a la tesi dels meus estudis d’arquitectura a Londres: la dimensió sociopolítica de l’arquitectura. La seva relació amb la societat i la política em van impulsar a creure que des dels projectes arquitectònics es poden canviar coses.

¿Què hi va aprendre, en aquest centre de salut?

Que el metge començava a pensar en la protecció i cura del pacient més enllà del seu tractament mèdic. I com l’arquitectura havia de facilitar aquesta relació. Per exemple, fent protagonista el vidre, perquè el pacient tingui contacte amb tots els llums del dia. L’arquitectura sanitària també ajuda a curar.

Parlem d’hospitals amables.

Amb sales d’espera no tètriques, en les quals et sentis bé. Amable significa que et rep, no expulsa. La transparència del vidre fa que els temes que afecten la salut siguin una cosa quotidiana, una cosa integrada socialment, no aïllat. El pitjor que pots fer per reintegrar, recuperar algú, és recloure'l. Per això, la importància de la dimensió social i no només del factor purament tècnic de l’arquitectura.

El seu enfocament social explica la seva vinculació a nombrosos projectes públics.

Visc l’arquitectura com un servei a la societat, no com un negoci. Vaig treballar com a arquitecte urbà en la municipalitat de Rosario i vaig ser professor de la seva universitat. Havia descobert l’esquerra a Londres, com a estudiant, quan encara vibrava el 68 francès. I amb la dictadura argentina es va perseguir tot intel·lectual d’esquerres. A mi em van cessar de l’ajuntament i de la universitat. A Catalunya va ser més fàcil continuar treballant per les coses socials.

¿Tenia aquí algun contacte professional?

Josep Lluís Sert. Ell era als Estats Units, però li vaig trucar i em va dir que podia ser el seu enllaç entre la seva oficina de Cambridge i la de Barcelona per al projecte de La Porta Catalana, l’hotel de la Jonquera.

¿Com havia conegut Sert?

A l’acabar la carrera a Rosario, un professor em va animar a anar amb ell als Estats Units a treballar a Cambridge (Massachusetts) tres mesos. I un dia esperant la meva bugada en una bugaderia, vaig entaular conversa amb un arquitecte, Bill Laudermuller. Al dir-li que jo també era arquitecte, em va dir que treballava amb Josep Lluís Sert –degà de l’Escola de Disseny Superior de Harvard–, i que buscaven maquetista. Jo vaig pensar: ‘Si em feia els meus cotxes, sé maquetar’.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Després de projectar tants hospitals (Mollet, Reus, Rosario...www.mariocorea.com) i crear un màster d’arquitectura sanitària amb la UPC i l’Escola Sert COAC. ¿Quin projecte no sanitari li agradaria fer?

Vivenda pública. M’encantaria perquè és la baula més quotidiana del social. També de la salut. Una família no pot viure en 35 metres quadrats per pobre que sigui. La salut social comença en ciutats amables.