Anar al contingut

GENT CORRENT

Aleix Perarnau «Som locals de culte, una espècie a punt d'extingir-se»

El seu bar nocturn, refugi per a amants del rock i la cervesa, és el més antic de Santa Coloma de Gramenet.

Manuel Arenas

Aleix Perarnau «Som locals de culte, una espècie a punt d'extingir-se»

A Santa Coloma de Gramenet sempre hi ha un lloc per a l’última. Es diu Bar Linea Uno, fa 35 anys que està viu –és el local de lleure nocturn més antic de la ciutat– i a la seva barra quilomètrica, entre la penombra, es deixa veure un tipus amb un humor particular i familiaritzat amb la solitud si són menys de les dotze de la nit. El seu nom és Aleix Perarnau (Barcelona, 1965) i porta la barbaritat de 20 anys al costat incorrecte de la barra, com ell mateix diu, des d’on ha fet del bar un lloc de culte per als amants del rock i la cervesa i un refugi de la música en directe i la cultura local.

-20 anys. Es diu aviat.

-Sí... abans havia treballat majoritàriament d’administratiu, i, al començar la universitat, va sorgir això del bar amb el meu germà, que va deixar el negoci fa 14 anys.

Vostè va ser client abans que propietari.

La primera vegada que hi vaig entrar tenia uns 16 anys i això ja era el bressol de la intel·lectualitat passada: hi havia professors, escriptors, pintors, músics... es reunien a xerrar en un ambient molt familiar.

I una cosa va portar l’altra...

Al propietari anterior, Pepe Rider, li solia dir de broma que amb els diners que m’havia gastat com a client li podia comprar el bar, i... [riu]. 

¿Quina és la història del local?

Cap al 77 aquí va començar el bar Nazarín, on ja es feien obres de teatre i exposicions. El setembre del 83, es va transformar en el Linea Uno, i jo vaig començar al costat incorrecte de la barra el 5 de novembre del 98. La nostra idiosincràsia ha sigut sempre la de diversificar la festa.

¿Això era comú quan va començar?

-Antigament, a tot estirar els bars es decoraven per a Carnaval o Nadal. No és que ho inventéssim, però sempre hem fet concerts, exposicions, karaokes, concursos... organitzem el Campionat del Mundo de Nadales; "del món" perquè no n’hi ha cap altre. Aquí hi ha hagut idees molt boges, com quan se’ns va ocórrer treure en processó un barril de cervesa, que al final no es va fer perquè no hi havia barril [riu].

¿Com defineix el bar després de 35 anys?

-Amb una frase molt nostra: “De derrota en derrota fins a la victòria final” [riu]. No ens hem forrat precisament, i som conscients que això no és per forrar-se... és més una forma de vida. 

¿I s’ha plantejat alguna vegada forrar-se?

De tant en tant se’t passa pel cap. Però si posés David Guetta cada nit, no estaria a gust perquè no és el meu ambient. No sabria fer-ho. Aquí sempre hem sigut de rock. Som una espècie a punt d’extingir-se: els bars petits quedem com una mena de locals de culte per a acèrrims de segons quina música i idees.

¿Quin tipus de clientela té?

-Majoritàriament, gent d’entre 40 i 50 anys aficionats al rock i a la música en directe. Tot i que tinc clients de 25 a 70 anys.

Parli’m del local com a refugi cultural.

Amb l’ajuda de músics locals, organitzem dos concerts setmanals, la nostra bandera. M’agrada promocionar la cultura: molts músics, si no fos per aquest tipus de bars, no es podrien dedicar a la música.

-¿Alguna anècdota inesborrable?

Tinc tres o quatre clients que són fills d’excompanys del costat correcte de la barra. Del que me’n recordaré quan me’n vagi és que aquí em vaig enamorar, em vaig casar i em vaig divorciar. També la relació familiar que s’estableix: hi ha fills de clients que em diuen ‘tito’.

-¿S’ha plantejat jubilar-se?

-Tard o d’hora. M’agradaria que entrés algú per la porta, em fes una bona oferta i que jo veiés que té ganes de continuar. Amb 53 anys et comences a veure estrany totes les nits darrere de la barra. Però jo, en actitud cholista: any rere any i ja ho veurem.

Temes: Gent corrent