Helena Martos: "Com a asperger m'identifico més amb Sherlock Holmes que amb Sheldon Cooper"

Llavors ho va veure: "¿Vols ser la veu de Job Today a Espanya?" La plataforma barcelonina de recerca de feina buscava algú que gestionés les seves xarxes socials, la seva imatge a internet de cara al públic, i Helena Martos (Màlaga, 21 anys) va pensar que estava qualificada per fer-ho. “Combinava el que a mi m’agrada: fer vídeos, l’aspecte creatiu, el contacte amb la gent..." Va presentar la seva candidatura, va entrar en el procés i va ser preseleccionada. Quan li van demanar una sèrie de dades personals més precises, l’Helena va aprofitar per explicar que tenia Asperger i una discapacitat del 36%.

–¿Què li van dir?

–“D’acord. Ho tindrem en compte”. Crec que els vaig sorprendre bastant. No se’m veu venir.

–¿Què vol dir?

–Que la gent té un motllo per als aspergers, prejudicis. Per exemple, pensen que són obsessivament ordenats. Jo, no: jo soc un caos. O pensen que són molt bons per a les matemàtiques. No és el meu cas. O que no saben tractar amb la gent. Jo, sí. És clar que per a això he necessitat anys de pràctica.

–¿Anys de pràctica?

–A diferència dels autistes, que els agrada tancar-se en el seu món, els aspergers tenim la necessitat de socialitzar; ens agrada la gent. El que passa és que ens costa. Vaig llegir diversos llibres de psicologia i vaig assistir a un curs de relacions socials enfocat a persones amb Asperger. Les dues coses em van ajudar molt.

–¿Què va aprendre?

–Doncs... moltes coses. Vaig aprendre que quan parlo amb vostè he de mantenir el contacte visual. Vaig aprendre a manejar les distàncies físiques, els tons de veu, les expressions. A ser simpàtica i agradable, i a no dir sempre tot el que penso. ¡No tenim filtres! Però jo he après a tenir-los. Els meus pares tenen un bar i de tant en tant els dono un cop de mà, i aquest contacte amb la gent també m’ha ajudat.

–De contacte amb la gent en tindrà de sobres en la seva nova feina.

–Justament el que m’havien dit que mai podria fer.

–¿Qui li va dir això?

–En realitat, ningú m’ho va dir mai obertament, però era el que pensava la gent al meu voltant, els meus pares, els meus amics, la psicòloga. Com que vaig estudiar Dietètica, no ho sé, crec que pensaven que acabaria en un hospital amb l’ordinador supervisant el menú dels pacients.

–¿Dietètica? ¿Com encaixa això amb la gestió de xarxes socials?

–Soc youtuber. Tinc un canal en el qual tracto temes de l’antic Egipte, l’antiga Grècia i les fades. Són tres temes que sempre m’han interessat. M’he inventat quatre personatges que interactuen davant la càmera creant situacions còmiques que després expliquen. Una espècie d’humor pagà. De fet, el primer que s’havia d’enviar per a la feina era un vídeo de presentació i jo vaig pensar: “Utilitzaré els meus personatges perquè parlin per mi”.

–Quan els va informar que tenia Asperger, ¿va pensar que la perjudicaria?

–¡I ara! ¡Al contrari! Vaig pensar: “Això els encantarà”. ¡A la gent li encanten els aspergers! Vostè és aquí. És la prova del que li estic dient.

–Potser té raó. Tot i que no crec que sigui per això que l’escollissin.

–Vaig pencar molt. Abans d’enviar el vídeo, vaig mirar a Youtube a veure què havien enviat els altres, perquè la gent penjava les seves presentacions. Vaig veure que tots eren molt convencionals. Després vaig pensar: “Què faria jo al seu lloc? Miraria el seu Instagram. Me’ls guanyaré per Instagram”. Així que vaig començar a penjar coses que vaig pensar que podien convèncer-los. Ja ho veu: com a asperger m’identifico més amb Sherlock Holmes que amb Sheldon Cooper.

–Tot i així, suposo que va estar en suspens fins al final.

–Em vaig posar contenta. Vaig posar una de les meves cançons favorites i vaig córrer de cap a cap de la casa fent un dels recorreguts que més m’agraden.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Quin és?

–Del bany a l’habitació i de l’habitació al bany.