Anar al contingut

GENT CORRENT

Jeremías Mateo: «Sempre dic que ara visc per dos, no només per mi»

La natació li va canviar la vida després de tenir un accident fent alpinisme en què va perdre un amic

Manuel Arenas

Jeremías Mateo: «Sempre dic que ara visc per dos, no només per mi»

JULIO CARBO

El 14 d’abril del 2015, els mossos d’esquadra Jeremías Mateo (Barcelona, 1982) i el seu amic Salvi –de Salvador– van caure mentre feien alpinisme als Alps. El primer va sobreviure, el segon no. Després d’un mes en coma, una lesió cerebral i 11 costelles, cinc vèrtebres i els dos fèmurs trencats, que li suposaria la incapacitat absoluta, el Jeremías es va despertar. Va ser llavors quan l’esport en general i la natació en particular van entrar a la seva vida per quedar-s’hi i, de passada, canviar-l’hi. 

- ¿Recorda alguna cosa d’aquell dia?

- Sí. Havíem passat mala nit i, prenent cafè, el Salvi i jo vam parlar de l’esperit muntanyenc, de l’immaterial, de la bellesa de la vida. Després vaig anar a fer pipí i vaig saludar dues persones. Serien justament els gendarmes que veurien com quèiem i em van salvar.

-¿Com va ser l’accident?

- Sabem que anàvem encordats, però no qui estava a dalt, a 200 metres, i va estirar l’altre, a 150. Ni tampoc si l’ancoratge va fallar. 

- Va estar un mes en coma.

- Sí; la meva família em va anar a veure a França pensant que jo també havia mort. Mentre estava en coma, recordo estar en una sala, tota la meva família plorant i jo dir-los: "No me’n puc anar ara". Tal qual.

-¿Com va ser despertar?

- Al principi no tenia ganes de viure; emocionalment estàs molt rebentat. Perquè el sentiment de culpabilitat de ser qui sobreviu... en cada experiència positiva que visc, part de mi té tristesa. He intentat donar-li sentit a la meva vida, i sempre dic que ara visc per dos, no només per mi: vaig arribar a la conclusió que podia fer-me tirar endavant pensar que no només estava vivint la meva vida; que en part estava aprofitant el temps que ell no podria disfrutar.

- Quina frase tan brutal.

- Sí, vaig patir molt, però després veus la teva família i dius: “Va, va, encara que sigui per ells”. Una de les primeres coses que vaig voler al despertar va ser tenir un fill, cosa que he complert fa uns mesos.

- I per tot el que explica va trobar en l’esport una sortida.

- Exacte, va ocupar el meu temps. Quan vaig estar rehabilitant-me a l’Institut Guttman  vaig començar a entrenar amb la María, de la cooperativa B-Swim de natació adaptada, a Mataró. Gràcies a ella estic físicament i emocionalment com estic: li dec molt perquè en un moment vital em va donar una cosa molt important. 

-¿Què fa exactament en natació adaptada?

-Tot i que no cobro, la meva dedicació ara és ser nedador: entreno cinc o sis vegades per setmana a Mataró, cuido la meva alimentació... soc S7, la S10 és la categoria de menor afectació. Més enllà d’una seqüela a la mobilitat [porta una pròtesi al fèmur i una placa al genoll], no vaig en cadira de rodes, cosa que em permet nedar: acostumo a ser bo en els 50, 100, 200 i 400 metres, en crol bàsicament. He guanyat algun campionat de Catalunya i m’he classificat per a algun d’Espanya.

- ¿Li ha canviat la seva visió sobre la discapacitat?

- Abans d’entrar en aquest món, pensava: “Que facin alguna cosa els pobrets, que nedin una miqueta”. Però quan ets dins, t’adones que hi ha gent que està molt forta i que és molt i molt bona.

- També fa xerrades en escoles.

- Sí: d’una banda, intento explicar la importància de la natació i l’esport per al desenvolupament personal; de l’altra, intento acostar la discapacitat perquè els nois no la visquin com una raresa, sinó amb normalitat. Que la meva experiència i la del Salvi, malgrat tot el que hem passat, pugui ajudar algú dona un sentit a la meva vida.

- Per acabar, ¿algun projecte a curt termini?

- El meu projecte ara és viure. Disfrutar d’aquest bonus track.

Temes: Gent corrent