Jeremías Mateo: «Sempre dic que ara visc per dos, no només per mi»

El 14 d’abril del 2015, els mossos d’esquadra Jeremías Mateo (Barcelona, 1982) i el seu amic Salvi –de Salvador– van caure mentre feien alpinisme als Alps. El primer va sobreviure, el segon no. Després d’un mes en coma, una lesió cerebral i 11 costelles, cinc vèrtebres i els dos fèmurs trencats, que li suposaria la incapacitat absoluta, el Jeremías es va despertar. Va ser llavors quan l’esport en general i la natació en particular van entrar a la seva vida per quedar-s’hi i, de passada, canviar-l’hi. 

- ¿Recorda alguna cosa d’aquell dia?

- Sí. Havíem passat mala nit i, prenent cafè, el Salvi i jo vam parlar de l’esperit muntanyenc, de l’immaterial, de la bellesa de la vida. Després vaig anar a fer pipí i vaig saludar dues persones. Serien justament els gendarmes que veurien com quèiem i em van salvar.

-¿Com va ser l’accident?

- Sabem que anàvem encordats, però no qui estava a dalt, a 200 metres, i va estirar l’altre, a 150. Ni tampoc si l’ancoratge va fallar. 

- Va estar un mes en coma.

- Sí; la meva família em va anar a veure a França pensant que jo també havia mort. Mentre estava en coma, recordo estar en una sala, tota la meva família plorant i jo dir-los: "No me’n puc anar ara". Tal qual.

-¿Com va ser despertar?

- Al principi no tenia ganes de viure; emocionalment estàs molt rebentat. Perquè el sentiment de culpabilitat de ser qui sobreviu... en cada experiència positiva que visc, part de mi té tristesa. He intentat donar-li sentit a la meva vida, i sempre dic que ara visc per dos, no només per mi: vaig arribar a la conclusió que podia fer-me tirar endavant pensar que no només estava vivint la meva vida; que en part estava aprofitant el temps que ell no podria disfrutar.

- Quina frase tan brutal.

- Sí, vaig patir molt, però després veus la teva família i dius: “Va, va, encara que sigui per ells”. Una de les primeres coses que vaig voler al despertar va ser tenir un fill, cosa que he complert fa uns mesos.

- I per tot el que explica va trobar en l’esport una sortida.

- Exacte, va ocupar el meu temps. Quan vaig estar rehabilitant-me al’Institut Guttman  vaig començar a entrenar amb la María, de la cooperativa B-Swim de natació adaptada, a Mataró. Gràcies a ella estic físicament i emocionalment com estic: li dec molt perquè en un moment vital em va donar una cosa molt important. 

-¿Què fa exactament en natació adaptada?

-Tot i que no cobro, la meva dedicació ara és ser nedador: entreno cinc o sis vegades per setmana a Mataró, cuido la meva alimentació... soc S7, la S10 és la categoria de menor afectació. Més enllà d’una seqüela a la mobilitat [porta una pròtesi al fèmur i una placa al genoll], no vaig en cadira de rodes, cosa que em permet nedar: acostumo a ser bo en els 50, 100, 200 i 400 metres, en crol bàsicament. He guanyat algun campionat de Catalunya i m’he classificat per a algun d’Espanya.

- ¿Li ha canviat la seva visió sobre la discapacitat?

- Abans d’entrar en aquest món, pensava: “Que facin alguna cosa els pobrets, que nedin una miqueta”. Però quan ets dins, t’adones que hi ha gent que està molt forta i que és molt i molt bona.

- També fa xerrades en escoles.

- Sí: d’una banda, intento explicar la importància de la natació i l’esport per al desenvolupament personal; de l’altra, intento acostar la discapacitat perquè els nois no la visquin com una raresa, sinó amb normalitat. Que la meva experiència i la del Salvi, malgrat tot el que hem passat, pugui ajudar algú dona un sentit a la meva vida.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

- Per acabar, ¿algun projecte a curt termini?

- El meu projecte ara és viure. Disfrutar d’aquest bonus track.