Christina Schultz: «És important fer coses que semblen impossibles»

La societat de treball és una societat de dolor / El ritme de treball productiu és un suïcidi col·lectiu / Destruïm el treball com a eix de la nostra existència. És un fragment del provocador Manifest del No Fer de Christina Schultz (Munic, 1972), una de les artistes que participa en la mostra col·lectiva Perdre el temps i adquirir un rellotge amb aquest propòsit!, que estarà oberta fins al 13 d’abril al Centre Cívic Can Felipa de Barcelona. Criada en una Alemanya on el treball era un valor moral fonamental, la creadora proposa la pràctica col·lectiva del no fer com a resistència a l’(auto)explotación laboral.

Caldrà començar definint treball.

En el sentit en què ho plantejo seria tota activitat remunerada que es desenvolupa sota un concepte capitalista i productivista. Etimològicament, treball ve del llatí tripalium, que era un instrument de tortura, i es refereix a les tasques que es fan amb sofriment.

Vostè ho representa com un forat negre.

Fa cinc anys em vaig adonar que tant el meu entorn com jo mateixa estàvem totalment absorbits i obsessionats per la feina, però tot i així guanyàvem només per anar tirant. Soc filla de la generació daurada dels anys 80 a Alemanya, els meus pares van triomfar gràcies a la força del seu treball, però en algun moment aquest relat de prosperitat es va podrir.

El Manifest del No Fer és molt contundent. 

És una mica radical, polèmic i també divertit. Aquest és un projecte col·lectiu i al plantejar-nos què significa exactament la idea de no fer va sorgir aquesta proposta com a reacció al món del treball i de la roda productivista. Però jo no soc antitreball remunerat.

¿Ah no?

No, continuo sent responsable i treballadora. Jo mateixa netejo l’escala del meu edifici i ho faig amb gust, perquè forma part de la meva idea de les cures. És més el com es fa la feina que el què es fa. L’actitud és molt important. Estar en una feina que no t’agrada, on et paguen malament i no poder deixar-ho és una malaltia de la societat i no és acceptable.

Des de l’antiga filosofia xinesa fins a l’anarquisme han plantejat deixar de fer per viure millor.

És clar, jo no soc la primera. Però el no fer no es pot definir, perquè llavors es converteix en un producte que torna a ser accessible per al món capitalista, com ha passat amb el món del lleure i la relaxació. El zen que es practica a Occident seria un exemple del no fer en format productiu.

Fer res és impossible, sempre fem alguna cosa.

Exacte, però dir que fer res és impossible no és una contradicció. Per a mi és important fer coses que ens semblen impossibles. En aquest sentit, el pròxim dia 30 organitzem un taller sobre el no fer obert al públic i la intenció és levitar, la qual cosa s’assembla al no fer en el que té de deixar-se portar. Es tracta de visionar col·lectivament una cosa que estem segurs que no funcionarà.

Espero que això no la porti a la ruïna.

[riu] Jo ja tinc una vida minimal: no tinc fills ni hipoteca i el que tinc hi cap en poques caixes. Des que em vaig mudar a Barcelona fa 20 anys he hagut de justificar moltes vegades per què vaig renunciar a les oportunitats laborals que suposadament m’oferia Alemanya. Potser llavors ja intuïa que això no significa tenir una vida millor.

Fa quatre anys que proposa activitats entorn del no fer.

Però no m’agradaria ser coneguda com l’artista que no fa res. Renuncio a aquesta definició.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿I com es definiria?

Com a artista. Punt. He treballat molt per poder ser artista i m’hi dedico amb tot el meu cor, perquè és un amor recíproc.